Col·laboració Còrsega: Unes Rocalloses en Alta Mar

A un salt de Sardenya i a unes hores en vaixell de les costes italianes de Ligúria i de La Toscana hi ha Còrsega, l’illa de les muntanyes que mai s’acaben. I, per tant, un indret de carreteres sinuoses que les festegen i de poblets que hi han quedat arrapats a mig camí. El frec a frec d’aquestes serralades rocalloses amb el mar les ha transformat en espadats costaners als quals fa por d’acostar-se. Precisament en aquests penya-segats, Hollywood hi descobrí l’escenari natural d’Els canons de Navarone.

Garrins, xais, cabres, vedellets, vaques, aparentment sense propietari, furguen aliment al seu aire entre pins, castanyers, alzines sureres, oliveres, arboç i garriga que envolta el granit roig d’aquests enormes rocams. La Còrsega rural és feréstega i, vista de lluny, sembla un pessebre. Hi ha fonts abundants i encara s’usen els ponts de l’etapa genovesa, que permeten l’accés en aquests racons de món. Panteons, tombes i menhirs arrodoneixen un paisatge que fa palesa la importància del culte als morts entre els corsos.

Tot i que Còrsega fou marginada per l’imperi romà, posteriorment va ser cobdiciada pels grecs, vàndals, bizantins, llombards, francs, sarraïns, anglesos… Entre els avatars de l’illa hi ha un període de presència catalano-aragonesa (1297-1458), caracteritzat per la rivalitat dels nostres reis amb pisans i genovesos. Seran aquests darrers els que posteriorment aconseguiran apoderar-se de Còrsega. Les contínues revoltes insulars i la incapacitat de Gènova per sufocar-les desencadenaran la venda de l’illa a França el 1768 per dos milions de lliures.Entre els nombrosos desafiaments dels partisans contra la metròpoli genovesa, el 1735 proclamaran la independència de Còrsega.

Un cop en mans de París, els corsos no afluixaran en la lluita cap al seu alliberament fins avui. Pasquale Paoli serà un dels caps independentistes del segle XVIII que més farà anar de bòlit els colonitzadors, mentre un altre illenc, Napoleó Buonaparte, natural d’Aiacciu (1769-1821), serà el malson dels irreductibles corsos. Si bé el famós general francès de jove va professar idees independentistes malgrat procedir d’una família col·laboracionista, finalment s’estimà més el confort de la “grandeur”. Paral·lelament la política jacobina de l’hexàgon iniciarà un procés d’afrancesament de Còrsega que amb el pas del temps gairebé ha fregat el genocidi identitari: “Estem redescobrint i reconstruint una memòria que ens era negada o amagada. I, per tant, que no existia”, afirma Catalina Maroselli, advocatessa d’Aiacciu, la capital insular. “Nosaltres tenim una història, no podem pas renegar-ne”, resava un dels opuscles de l’Associu di a Ghjuventù Naziunalista escampats amb motiu del 8 de desembre, diada que l’independentisme cors reclama com a Festa di a nazione.

Arran dels intents francesos per anorrear l’esperit cors, la llengua també n’ha sortit malparada: “Jo vaig ser educada en francès tant a casa com a l’escola. Els meus pares ja es parlaven francès. La repressió lingüística contra el cors ve de més enllà del segle XX. Ja els avis usaven el cors exclusivament entre ells”, assenyala l’Antoinette Damiani, una corsa de mitjana edat. Amb tot, la llengua insular -amb moltes més semblances amb l’occità i l’italià que no pas amb el francès- encara és parlada a pagès. I amb el nou projecte autonòmic aprovat darrerament per majoria a l’Assemblea de Còrsega és possible revitalitzar-la. Ben mirat, els habitants de l’illa sempre han manifestat el seu desig d’autogovernar-se: “So corsu e ne so fieru (Sóc cors i n’estic orgullós)”, proclama una de les seves dites.

Quim Gibert

Ensenyant i soci del CAOC