Albert Branchadell presenta les seves solucions possibles per la defensa de la llengua catalana en un llarg article titulat “SALVAR EL CATALÀ”, publicat a la revista Idees en el número 18.
Tot i que puc admetre que l’objectiu d’Albert Branchadell sigui aconseguir la recatalanització de la societat catalana actual, no puc acceptar ni els seus plantejaments metodològics ni la devaluació o renúncia dels valors imprescriptibles que representen que el català sigui considerat legalment com a llengua pròpia de Catalunya i de l’altra que deixi de ser una aspiració nacional dels catalans.
A canvi d’aquestes renúncies legals i nacionals, proposa una devaluació dels catalano-parlants, que passaríem a ser una “minoria lingüística d’Espanya”.
Aleshores, tots despullats de drets nacionals i de drets autonòmics reconeguts, demanaríem a l’estat, “com a membres d’una minoria”, dos drets. El dret de treballar en la nostra llengua i el dret de ser informats i servits en la nostra llengua.
D’altra banda, reconeix que el model ideal és Suïssa, però que la història de la política lingüística espanyola, del 1714 ençà, no convida a l’optimisme sobre aquesta possible solució.
Em sorprèn Branchadell amb el seu model suís que no s’assembla en res a la seva ideal definició ni als plantejaments metodològics que exposa i proposa.
Suïssa es féu a partir de realitats territorials, no de minories reconegudes ni de llengües co-oficials a nivell d’estat. Cada territori pactà ser membre confederat d’un estat comú, però la seva llengua pròpia era i és únicament la pròpia del territori o cantó. Branchadell s’equivoca, doncs, en dir que el francès i alemany són llengües oficials de Suïssa. Contràriament, la llengua territorial és única i no existeixen llengües co-oficials en un mateix territori ni en el conjunt de l’estat suís.
Les llengües pròpies i oficials de cada cantó són únicament les seves territorials o sigui francès, alemany, italià i romanx.
Els únics obligatòriament multilingües són els membres de l’administració de l’estat confederal suís. Els cantons són monolingües.
El concepte de la territorialitat, exclusiu i únic de les llengües pròpies a Suïssa, és un concepte sagrat i constitucional que impedeix, per exemple, fer una escola alemanya en territori francòfon.
Això vol dir que segons el model suís, real i actual, aplicat a Catalunya i Països Catalans, l’única llengua oficial i escolar seria el català i les escoles espanyoles serien inconstitucionals a Catalunya.
D’altra banda els catalans escriuríem al govern confederal de Madrid en català i ells sempre respondrien en la llengua del nostre territori (no en la llengua personal de la persona).
No s’estranyi gaire Branchadell, ja que al Canadà passa una cosa semblant i pel l’estil a Bèlgica.
I a això no hi arribarem a base de renúncies. Tot el contrari. El dret territorial del català (reconegut a l’Estatut) és un atot innegociable. Si som una minoria, com pretén Branchadell, adéu al model suís i fins i tot el model autonòmic espanyol.
D’altra banda no podem dissociar la llengua de les reivindicacions (diu aspiracions) nacionals dels catalans, perquè és renunciar a la nostra pròpia història, en que cada estat de la confederació catalano-aragonesa tenia un únic idioma propi. I el català aleshores era l’únic a tots els efectes. Per tant es tracta d’un dret i d’una reparació d’una injusticia nacional, més encara, un etnocidi cultural i lingüístic que perdura.
Branchadell fa derivar tot el seu raonament d’una premisa doble: que sigui factible i permissible.
O sigui, d’entrada ens ho posa ben difícil, ja que a part les renúncies assumeix una situació inferior a la del subdit submís, més aviat vassalls o esclaus que han passat a la categoria de ciutadans de segona.
Però hi ha aquí alguna cosa que no lliga ni amb el concepte d’esclau.
Només cal veure el camí que han seguit els esclaus en qualsevol època històrica per aconseguir la seva llibertat.
Només hi ha una cosa que fa impossible l’alliberament i és la por.
Tots els que han bandejat la por i han anat renovant la lluita; en un moment o altre han aconseguit la llibertat.
Per tant no és qüestió de renúncies, de plantejaments a la baixa o de pactar des de l’inferioritat amb el poder.
Després de 300 anys de cercar l’encaix amb Espanya, ens hem oblidat de demanar la independència, que és la clau de la nostra recuperació lingüística, cultural i nacional.
Fent això, només faríem el que han fet abans moltes nacions ara lliures amb estat propi.
Després de 23 anys d’”Ara no toca”, volem que els nostres polítics siguin realistes, que s’arrisquin més i que provoquin més. Estem farts de tanta prevenció, prudència, correcció i avorriment.
Ser realista és acceptar que amb Espanya mai hi haurà res a fer ni pactar.
Però per acabar vull brindar un argument a favor de la tesi de Branchadell, que ell no podia adduir perquè és un fet posterior al seu article.
Ell, Branchadell, proposa que el català sigui co-oficial amb el castellà a tot l’estat i no hi havia cap altre model comparable a tot el món amb allò que ell vol.
Doncs bé, ara ja té un model. Un model d’un estat amb dos llengües oficials a tot l’estat i les altres més minoritàries que seran només oficials als seus respectius territoris.
Es tracta de la nova constitució de l’Afganistan amb el paixtu i el dari en què aquesta darrera llengua, com el català, el parla el 25 per cent.
Ara només cal convèncer Madrid.
Bon treball i bon any,
Enric Garriga Trullols
President de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana