Biografies dels premiats: 2003

Teresa Bisbal-Montmany

Aquesta catalana que viu a Ecublens (Suïssa) des de fa molts anys, mai no ha deixat de banda la seva llengua materna ni ha oblidat Igualada, on va néixer el 4 de novembre del 1937, filla de Josep Bisbal i Buquet i d’Emilia Armenteras i Soteras. Va estudiar al Col·legi de les Mares Escolàpies d’Igualada i allí va fer els cursos de comerç i passats els vint anys, començà el batxillerat. Mentre estudiava, feia altres activitats promogudes per l’Agrupament Escola Maria Antònia Salvà, del qual va formar part, així com també del grup Lacetània.

Un cop acabat el batxillerat, es traslladà a Barcelona, on va estudiar per a infermera. Ja com a professional d’infermeria, va entrar a treballar a Santa Madrona, però més tard va passar a l’Hospital Clínic, en el qual va estar durant tres o quatre anys, sempre en el Departament d’Oftalmologia, dirigit pel Professor Casanovas. Va ser en aquest hospital on es va assabentar que existia una especialitat coneguda com a ortòptica, dirigida als nens amb estrabisme. La Teresa s’hi va interessar i va voler estudiar-la, però en no haver-hi escoles aquí dedicades a aquesta branca de l’oftalmologia, va contactar amb centres de diversos països i Suïssa va ser el primer que li va respondre. I així va ser com el 2 de febrer de l’any 1970 arribava a Lausana, on encara continua vivint.

En aquella ciutat de parla francesa, on van anar a raure tants catalans fins i tot, persones de prestigi com Mercé Rodoreda, la Teresa va establir contactes amb persones del Club Alpí Suís i allí va tenir l’oportunitat de conèixer uns catalans que n’eren socis. Gràcies a ells, ella va saber que hi havia un grup de compatriotes que es reunien periódicament en un local anomenat Casa Nostra Lausana-Ginebra. La Teresa hi va anar i es va integrar tan bé que, de seguida, va fer una obra de teatre amb ells i en seguiren moltes altres.

Mentrestant, el grup de Lausana-Ginebra se separà i es va formar Casa Nostra de Lausana, que, més tard, esdevindria el Centre Català de Lausana, on ella és sòcia des de fa una trentena d’anys i hi ha col·laborat des de diversos càrrecs com, per exemple, fent de secretària, de vocal d’activitats de tota mena i va formar part també del reduït grup fundador del Butlletí i va cooperar-hi en la confecció i redacció d’aquesta publicació. Des de fa uns quants anys, ella és la responsable del bar del centre en qüestió, a part de mantenir-lo obert els dissabtes a la tarda i, a més, encara continua en el càrrec de Vocal d’Activitats.

La Teresa es va casar i divorciar més tard, però ha volgut conservar el cognom de l’exmarit i és per aquesta raó que signa Teresa Bisbal-Montmany, havent deixat de banda el matern, que és Armenteras.

Roser Bru i Llop

Aquesta pintora catalana, nascuda a Barcelona el 16 de febrer del 1923, filla del que fou diputat del Parlament de Catalunya, en Lluís Bru i Jardí i de Josepa Llop, va haver d’exiliar-se primerament a França a causa de la guerra civil espanyola, amb els seus progenitors i la germana Montserrat, també com ella guardonada amb el Premi Batista i Roca. Després de l’estada forçosa al país veí, tota la família s’embarcà a bord del mític vaixell Winnipeg cap a Xile, on va arribar precisament el 3 de setembre del 1939, dia en què va començar la II Guerra Mundial.

Els exiliats es van instal·lar a Santiago de Xile, on la Roser entrà a estudiar com a alumna lliure a l’Escola de Belles Arts. Els temps eren difícils, però tanmateix, la Roser va formar una família composta del marit i dues filles. Ella va continuar amb la seva vocació artística. Va començar amb l’aquarel·la, passant pel croquis, pintura al fresc per acabar fent pintura en el taller de Pablo Burchard. L’any 1956, va entrar en el taller de gravat creat per Nemesio Antúnez: Taller 99, del qual ella va ser co-fundadora.

La Roser Bru Llop ha estat capaç de crear-se una personalitat pròpia en el món de l’art i la seva obra ha estat exhibida amb èxit en sales diverses de Xile, Mèxic, Argentina,… i també es pot admirar en molts museus com el Metropolitan Museum de Nova York o el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, entre molts altres.

Aquesta dona emprendedora sempre s’ha presentat com una artista xileno-catalana i ha contribuït així a prestigiar Catalunya a l’exterior. D’altra banda, ha col·laborat d’una manera permanent amb el Centre Català de Santiago de Xile i ha participat a la seva projecció per mitjà dels seus dissenys en les publicacions i cartells impulsats per les diverses seccions d’aquest Casal Català, el qual continua donant testimoniatge de la presència catalana a Xile, amb la incansable cooperació de tants catalans i catalanes anònims o famosos com la Roser Bru Llop.

Joan Comellas i Manubens

Va néixer a Berga, el 2 d’agost del 1933.

Ja durant l’adolescència es va interessar per les danses tradicionals catalanes i malgrat que les dificultats per recobrar els símbols de la catalanitat durant la postguerra de la Guerra Civil espanyola eren importants, ell ajudà en aquesta recuperació des del seu càrrec de director de l’Esbart Queralt d’aquesta vila. I només tenia vint anys!

L’any 1957 va emigrar a São Paulo (Brasil) amb la seva família. Allí de seguida es va vincular amb la colònia catalana d’aquella ciutat i va exercir com a director de l’Esbart Dansaire Pau Casals durant sis anys. L’Esbart va assolir un bon èxit fent actuacions a la TV brasilera, en festes cíviques populars o al Centre de Galícia i al Centre Hispano. Després de la seva llarga estada al Brasil, Joan Comellas Manubens es va acomiadar d’aquest país amb una festa que va tenir lloc precisament la Diada de la Mare de Déu de Montserrat amb una actuació dels “seus” ballets catalans.

Aquest català inquiet i ple de projectes, es va establir a Califòrnia, i durant els primers anys en aquell Estat, organitzà un curs de ballets catalans al col·legi Emerson de Los Ángeles i impulsà actuacions que tingueren un èxit important. Per raons personals, s’allunyà un quant temps de la dansa, però se li va presentar una oportunitat amb el Casal Català de Califòrnia. Per Sant Jordi de l’any 1995 tingué lloc la fundació del Grup Dansaire de Catalunya per part dels socis de l’entitat i en Joan Comellas i Manubens en va ser el director.

Ell va saber inspirar al grup el seu amor i compromís absolut envers la dansa catalana. Gràcies als seus coneixements profunds de coreografia, al seu sentit de la disciplina, a les seves exigències artístiques i als seus sentiments patriòtics, va formar un equip entusiàsticament devot al ballet popular i amb uns lligams ben estrets de germanor i amistat entre ells.

Aquest Grup Dansaire català ja des de la seva fundació ha actuat en nombroses ocasions a Los Angeles i Santa Bárbara, a la TV de la capital, a les universitats, a agrupacions de diferents entitats de la colonia espanyola i cubana, als aplecs del propi Casal, a festes del Consolat espanyol, i a tot arreu on ha actuat ha estat sempre molt ben rebut i aplaudit.

També se li ha reconegut la seva vàlua per part, per exemple, dels regidors del Centre Històric de Los Angeles, un organisme del Consell de la Ciutat, que van atorgar al Grup “un honor” per les seves diverses participacions a les festes populars, posant de relleu el fet que l’empresa de l’exploració, fundació d’algunes de les primeres entitats cíviques, i colonitzadors europeus de Califòrnia foren catalans. Igualment, l’Associació per la Dansa Tradicional dels Països Catalans va concedir al Grup Dansaire català el Premi Castanyoles d’Or 1998.

Joan Comellas i Manubens sempre ha tingut un noble objectiu que s’ha esforçat per tirar endavant:
“DEIXAR BEN ALTA LA BANDERA CATALANA A TOT ARREU”.

Francesc Dalmau i Figueras

Va nèixer a Bàscara (Girona), el 27 de maig del 1927, i va ser el quart de vuit germans, fills de Joan Dalmau i Batallé i de Josefa Figueras i Figueras.

A causa de la precarietat econòmica soferta durant la postguerra civil espanyola, en Francisco Domingo Dalmau i Figueras es va veure obligat a acceptar la invitació d’un parent que viu a Equador, on va arribar el 8 de juliol del 1956. Primerament, va fer estada a Quito, amb una visita esporàdica a Guayaquil, i d’allí va anar a Santo Domingo de los Colorados, i als afores hi havia una selva molt espessa on ell es va dedicar a tallar arbres per a poder sembrar pastura per als animals. Passat un temps, va conèixer la família Cobo, que tenien una hisenda molt important i cinc fills, entre els quals, Inés, amb la qual es va maridar. El sogre va deixar al seu càrrec 200 caps de bestiar i uns quants treballadors. El matrimoni va tenir tres fills: una nena, Maria Cristina, i dos nens, Juan i Pablo. Per problemes familiars va haver d’abandonar l’hisenda i es traslladà a Quito, on vivien dos germans seus. Allà va tenir l’oportunitat de comprar un taller de gomes amb el qual es va guanyar la vida i va anar prosperant, i així va poder tirar la família endavant. Ell té actualment sis néts.

Com que els catalans es reunien en el Centre espanyol però en augmentar el nombre de compatriotes els castellans van criticar que parlessin en català i en vista de l’ambient desfavorable, va decidir-se a fundar el Casal Català i també va procurar un terreny que hi havia a casa seva i allí es va construir el local que allotjaria el Casal Català provisional. Els membres catalans li van preguntar per quant de temps podrien fer-lo servir. I ell va respondre que gratuïtament durant deu anys… i ja en porten tretze. Allí se celebren les festes i esdeveniments propis del poble català, impulsats pels catalans que viuen a l’estranger, però com en Francisco Domingo Dalmau i Figueras no han perdut les seves arrels.

Manuel R. Gayà i Canalda

Manuel Ricard Gaya i Canalda va nèixer a Lleida el 21 de setembre del 1916.

Va casar-se a Mèxic l’any 1942 amb Rosa M. García Cortina, mexicana, d’origen espanyol que va aprendre a parlar català. Amb ella va tenir cinc fills. Va enviduar el 1993. Actualment, té catorze néts. El 1995 tornà a maridar-se amb Adorada Semblancat i Pérez, vídua, catalana, exiliada i del Barça.

Manuel Ricard estudià el batxillerat als Germans Maristes de Lleida (1928-1930). A partir del 1932 va anar a l’Escola Mitjana d’Agricultura de la Generalitat de Caldes de Montbui i obtingué la llicenciatura de pèrit agrícola.

El gener de 1935 s’allistà voluntari per fer el Servei Militar i va ascendir al grau de caporal. Es llicencià, però després s’hi va reincorporar. Va fer un curset d’oficials a l’Escola de Guerra de Barcelona, que acabà amb el grau d’alferes. Va ser destinat a Girona l’any 1936, i allí va formar part del cos d’infanteria amb la categoria de tinent, essent destinat al front d’Aragó (Osca). Posteriorment, va anar a lluitar al front Belchite, on va ser ferit i, després, ascendit a capità per “Mèrits de guerra”.

La majoria de l’exèrcit republicà es va desplegar i passà la frontera i amb el que quedava de la seva unitat en Gaya va anar a raure al camp de concentració d’Argelers, vigilats pels senegalesos. Per encàrrec del comandant francès del camp, ell va ser l’encarregat de formar una companyia de treballadors, que va ser destinada a prop de la frontera italiana, a fi de treballar en la construcció de fortificacions en previsió de la guerra europea que se suposava que esclataria aviat. Ell va ser ascendit a Comandant d’Infanteria de l’exèrcit i va passar a la “classe passiva” el 1978.

Va poder aconseguir l’evacuació cap a Mèxic i s’embarcà en el vaixell Mexique. Allà el General Làzaro Càrdenas, president de Mèxic, va oferir a un grup d’agricultors d’anar a Morelia (Mich.) a ensenyar les tècniques agrícoles del nostre país, i en Gaya s’hi va apuntar. Més tard treballà d’administrador d’un ranxo i després va entrar a entrar com a Agent d’Assegurances en una de les companyies més importants del país. Encara avui és assessor d’algunes empreses i ven assegurances. També va ser Presidenet del Consell d’Administració d’una fàbrica de papers pintats de Suïssa i accionista, però en un moment donat es va vendre les accions corresponents.

Les arrels catalanes i nacionalistes estan profundament gravades en el seu cor, si bé considera Mèxic la seva segona pàtria. A partir de l’any 1976 no ha deixat de venir a Catalunya any rere any, ja que no hi posà els peus durant la dictadura franquista. Ara, però, té la doble nacionalitat: la mexicana i l’espanyola.

Sempre ha procurat explicar als mexicans -i n’ha tractat molt – la diferència entre ser català i espanyol. Preocupat per la conservació de la llengua i cultura catalanes, va voler promocionar l’Orfeó Català a Mèxic i va entrar-hi com a soci actiu a partir del 1942, ocupant diversos càrrecs dins el Consell Directiu: el de vocal i el de Director de Promoció per aconseguir nous socis i va impulsar també la publicació d’un butlletí i s’esforçà en aconseguir anuncis per tirar-lo endavant. Es va preocupar, a més a més, que l’Orfeó es conegués dins la societat mexicana i que interessin cantaires d’aquesta nacionalitat.

En aquests moments, en són majoria en relació amb els catalans. Igualment es va preocupar que els cantaires mexicans i altres persones interessades en la nostra llengua poguessin aprendre-la i es van establir classes amb un mètode homologat per la Generalitat de Catalunya. L’any passat hi havia un total de 83 alumnes repartits en tres nivells. A part d’això, ha promogut l’anada a Mèxic de grups catalans com Orfeó Català, la Polifonia de Puigreig i l’Esbart Dansaire de Rubí.

A fi d’incrementar els contactes mexicanocatalans, s’ha posat en relació amb el rector de la Universitat de Lleida per tal d’establir intercanvis d’estudiants d’ambdós països, amb la intenció que els joves mexicans vinguin a la universitat lleidatana a cursar-hi carreres completes.

En Manuel Ricard Gaya i Canalda ha estat sempre un home d’acció, valent que ha sabut obrir-se camí a Mèxic sense oblidar la seva catalanitat i la fidelitat a la pàtria. L’Orfeó Català a Mèxic ha reconegut la seva tasca tan positiva i l’any 2002 va ser nomenat Soci de Mèrit.

Angelina Miró i Serrador

Angelina Miró i Serrador va néixer a Barcelona, el 28 d’abril del 1940. Filla d’Alejandro Miró i Piera, nat a Barcelona, i de Manuela Serrador i Huguet, nada a Peralta d’Alcofea (Osca).

Pels seus estudis, ha exercit de professora mercantil i mestra d’Educació Primària (Normal de Barcelona, 1977).

L’any 1980, l’Angelina Miró, el seu marit, un fill i una filla es van establir al Canadà. Ella ha parlat sempre en català als seus fills i els ha inculcat l’orgull de ser català. Encara que professora de castellà a Maple Ridge, ha donat a conèixer la cultura catalana als seus alumnes. I ja des de la seva arribada al Canadà, es va involucrar en els aplecs i reunions – no oficials – que un grup de catalans feia a Vancouver des del 1968. Com que allí no existia cap Casal Català oficial, l’Angelina Miró va ser-ne una de les fundadores l’any 1984 i d’ençà d’aquesta data ella és la Vocal de Relacions Institucionals d’aquest centre.

Sempre amb la intenció de donar a conèixer la llengua i la cultura del nostre país i preservar la catalanitat allà on ella fos, el 1986 presentà una exposició-mostra dels Països Catalans durant les festes del barri de Point Grey (Columbia Britànica). Va organitzar també una exposició a la Biblioteca pública de Maple Ridge basada en l’amistat entre el capità Pere d’Alberní i el cap de la nació “Mowachant”. L’any següent va coordinar l’intercanvi de les banderes de Barcelona i Tortosa amb les de Vancouver, Port Alberni i Maple Ridge, i a nivell provincial, es va fer entre la Generalitat de Catalunya i el Govern de la Columbia Britànica. Gràcies també a la intervanció de l’Angelina Miró des del 1989, la bandera catalana és hissada a l’Alcaldia de Maple Ridge en la Diada de Sant Jordi, i igualment ho va ser durant els Jocs Olímpics, sobre els quals i, a més per a donar conèixer Catalunya, organitzà una exposició, de la qual va informar per carta a totes les autoritats canadenques.

En ocasió de l’arribada del vaixell espanyol “Juan Sebastian Elcano” es van fer unes festes a Port Alberni i en elles l’Angelina Miró va representar la ciutat de Tortosa i el Casal Català de Vancouver, ciutats que va intentar que s’agermanessin.

La Generalitat de Catalunya va honorar Pere Alberní amb una placa, en la col·locació de la qual va estar present l’Angelina Miró.

L’any 1993, ella organitzà una exposició sobre la vida i l’obra de Joan Miró a la Biblioteca de Maple Ridge.

La seva petició al Govern de la Columbia Britànica que la Diada de l’Onze de Setembre fos proclamada “Catalan Heritage Day” (Diada del llegat català) es féu realitat el 11/9/94, sent aquesta proclamació la primera que feia un Casal Català arreu del món. I sobre el Casal, ella escrigué una memòria corresponent al període 1984-1994.

Amb motiu de la visita del Sr. Beguer, Alcalde de Tortosa (1995) amb la seva família a Port Alberni, l’Angelina Miró els va fer de guia. Ja el 1984, ella havia posat en contacte les dues ciutats, donant a conèixer la figura d’Alberní a Tortosa, i l’Ajuntament d’aquesta ciutat li va concedir l’Atxa d’Or.

L’Angelina Miró va col·laborar en la creació de la pàgina web del Casal, sent la més antiga de tots els casals catalans presents a la xarxa (http://www.ashlu.com/casal). També publica articles a la revista El Xàfec del Casal i ha escrit les biografies de tots els catalans arribats a la Columbia Britànica. En representació del Casal, va venir a la trobada de Casals Catalans d’arreu del món a Barcelona, i presentà un treball (2000).

Dona inquieta, l’Angelina va participar a Port Alberni com a coordinadora de la celebració del bicentenari del traspàs de Pere d’Alberní i demanà al Govern de la Columbia Britànica que proclamés el 11/9/2002 “Dia de Pere d’Alberní”. I en nom del Casal amb l’Associació del Pacífic espanyol organitzà una exposició a Vancouver, on va fer una conferència titulada “Pere d’Alberní, the Man from Tortosa”. També va fer una xerrada sobre ell a l’Escola Les Corts de Barcelona, que es va gravar i passar per TV. Els alumnes ven fer un treball sobre aquest personatge tortosí.

Josep Maria Papasey i Baguda

Va néixer a Barcelona, el 18 d’abril de l’any 1931, fill de Primo Papasey i Casanovas i de Josepa Bagudà i Vendrell.

Estudià el batxillerat al col·legi del Sagrat Cor, dels Pares Jesuïtes del carrer de Casp. Va ser congregant Marià.

Des del 1957 resideix a la Gran Bretanya, encara que va passar algunes temporades fora d’aquell país. L’any 1960 tornà a Barcelona i va anar a treballar a l’Hotel Neptuno de Castelldefels com a director. Després va viatjar a Guatemala on es va quedar dos anys (1968-1969) i allí va fer-se soci del Casal Català de la capital. Des d’aleshores té residència permanent a Anglaterra, on viu amb la muller, que és basca, amb qui va tenir dos fills Alexandre-Joseph i Christina-Montserrat, que parlen català. Actualment té dos néts: l’Alicia-Montserrat i el Donald-Joseph Smith.

L’any 1980 va ser fundador i president de l’Associació d’Espanyols i Pares de Família de Hounslow. També va poder col·laborar amb Radio Spectrum de Londres i entre les seves múltiples intervencions, moltes vegades va aprofitar l’ocasió per donar a conèixer Catalunya i Montserrat. Més tard, l’any 1983, va entrar com a soci i membre de l’executiva del Casal Català-Agrupació Nacionalista Catalana de la Gran Bretanya. També és membre de l’Anglo-Catalan Society. És col·laborador de la revista Catalan News i des de fa temps d’Els Segadors, que és una revista-butlletí d’informació anglocatalana, que edita el Casal Català-Agrupació Nacionalista Catalana.

Josep Maria Papasey i Bagudà va ser el primer que suggerí l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat a Londres i per la seva insistència, va poder formar part del grup organitzador. Feia molt de temps que volia posar això en marxa, però no va aconseguir interessar el President del Casal Català d’aleshores i finalment va reeixir en la seva proposta en donar-li suport el President del Casal Agrupació Nacionalista Catalana a la Gran Bretanya, Sr. Josep Ibàñez i López i el Sr. Emili Roura i Casademunt, i així va ser possible que una Moreneta, facsímil de l’original, provinent del Monestir de Montserrat, fos entronitzada pels socis del Casal Català a l’església The Immaculate Conception, situada al cor de Londres, l’any 1991.

Una altra de les seves inquietuds és el tema de l’emigració i des del 1994 és Conseller General de l’Emigració pel Regne Unit, i el 1997 i el 2002, el Ministeri de Treball i Afers Socials d’Espanya li va concedir la Medalla d’Honor de l’Emigració, com a reconeixement per la seva implicació tant personal com social amb la problemàtica dels qui viuen fora dels país d’origen.

Josep Maria Papasey i Bagudà però, per damunt de tot porta al cor la benvolguda terra catalana i sempre procura que tant Catalunya com la seva Patrona, la Mare de Déu de Montserrat siguin conegudes i estimades arreu del món, principalment en el seu entorn actual tant català com britànic i d’altres nacionalitats.

Gerard Soldevila i Lepage

Gerard Soldevila i Lepage va néixer a Barcelona, el 2 de gener del 1931, fill de l’historiador Ferran Soldevila i Zubiburo i de la francesa Yvonne Lepage i Morel.

Es va casar amb una alemanya, amb qui va tenir dos fill: un noi i una noia. El fill ja és mort. No té cap nét.

A l’edat de 7 anys va haver d’anar-se’n amb la mare cap a exili. Era el 30 d’abril del 1938. Van anar a París, on tenien parents i amics francesos. Va haver d’aprendre francès, encara que ja l’hi era familiar, perquè els pares el parlaven entre ells. Van pelegrinar per França fins que el pare es reuní amb ells el 18 de gener del 1939. Van anar a raure al famós molí de Bierville, on van coincidir amb tota una colla d’intel·lectuals, artistes i polítics refugiats com ells. La vida en terres franceses va ser dura, amb canvis sovintejats de residència, i tot, a més, agreujat per l’esclat de la II Guerra Mundial i per les grans inundacions de la tardor del 1940.

El 6 de setembre de l’any 1943, la família tornà a Catalunya, i el pare va ser detingut preventivament. Els familiars i amics es mobilitzaren per alliberar-lo; tanmateix va ser depurat. Van anar a viure a Palautordera i el jovenet Gerard va recuperar el temps perdut fent cursos de batxillerat en 2 anys. Després, va fer la carrera de metge a la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic. Va fer el servei militar corresponent. El 1958, va decidir emigrar, cansat que se li tanquessin les portes per ser fill de qui era i anhelant la llibertat que no tenia sota el franquisme. Anà a Alemanya, on va treballar en hospitals alemanys i després, francesos. Va aconseguir una feina en la indústria farmacèutica a Basilea (Suïssa), i s’hi va estar 5 anys. Al cap d’aquest temps, va tornar a la medicina on treballà en hospitals a la Suïssa francesa i, més tard, va exercir-la privadament al Cantó de Vaud, gràcies a una autorització especial. Després de 17 anys de residència, aconseguí la naturalització i va haver d’examinar-se per tal d’obtenir el Diploma Federal de Metge, quan ja feia 20 anys que s’havia llicenciat a Barcelona. Durant 29 anys va fer de metge generalista a Charvonay, on viu. Ara, ja porta més de 7 anys retirat de la vida professional.

Malgrat viure i treballar a l’estranger, Gerard Soldevila sempre s’ha sentit molt a prop del seu país i de la seva llengua, per això ha vetllat perquè l’obra del seu pare no es perdés i tingués el lloc que li pertocava dins la historiografia catalana, ajudat per altres persones, entre les quals, l’historiador figuerenc, Enric Pujol i Casademont. Durant els 44 anys d’exili voluntari, es va dedicar a la laboriosa tasca de conservació, catalogació i transcripció dels manuscrits i variada correspondència del seu pare que van donar lloc a articles i entrevistes publicats a Serra d’Or, L’Avenç o El Temps, i a Suïssa a Plançó o al Butlletí del Centre Català de Lausana. I l’Editorial 3 i 4 del País Valencià li publicà dos volums dels Dietaris de l’exili. A més, al llibre de l’historiador Enric Pujol, titulat Ferran Soldevila. Els fonaments de la historiografia catalana contemporànea, hi ha un annex amb tota la documentació que el Dr. Soldevila ha aplegat i conservat. Part d’aquest llegat és ja a l’IEC i a la Biblioteca de Catalunya. Per casa del Dr. Soldevila han passat historiadors i periodistes a la recerca d’informació sobre l’exili i l’obra del seu pare, i mai no n’han sortit decebuts.

Antoni Strubell i Trueta

Antoni Strubell i Trueta va néixer a Oxford (Anglaterra), el 26 de juny del 1952.

Fill de Michael B. Strubell i Amèlia Trueta (filla del Dr. Trueta).

Va estudiar la carrera de Llengües modernes a la Universitat d’Oxford (1971-74) i té un Master (MA) fet en l’esmentada universitat.

Està casat amb Montserrat Murugarren.

L’any 1978 va decidir anar a viure a Olot (La Garrotxa) i va col·laborar amb l’emissora de ràdio d’aquella ciutat creant el programa Notícies dels Països Catalans, que tingué gran audiència tant a La Garrotxa com a Osona. Tres anys més tard, anà a establir-se a Euskadi i va entrar a treballar a la Universitat de Deusto (seu de Donostia), on impartí classes de Filologia anglesa fins l’any 2001. Ha donat i organitzat cursos a la Universitat Catalana d’Estiu (“Pensament mític” el 1993 i “País Basc” el 2001) i sobre traducció a l’Escola Oficial d’Idiomes.

El 1988, va començar a col·laborar amb el diari El Punt de Girona, on ha escrit centenars d’articles i va crear-hi el joc educatiu “El savi” (1994), del qual es van vendre 22.000 exemplars, i les Efemèrides, publicades entre el 1998 i 2003, que encara es publiquen. Ha col·laborat amb l’AVUI, La Vanguardia, El Peridòdico, S’Arenal, El Temps, Egin, etc. La Institució de les Lletres Catalanes li concedí una beca per fer un estudi guionístic sobre Jacint Verdaguer.

A principis dels anys 90 va col·laborar amb la BBC de Londres i féu treballs per a les revistes El Temps i Presència. Va publicar conjuntament amb C. Llorens i J. Ma Solé i Sabaté el llibre Sunyol, l’altre President afusellat (1996). L’editorial La Campana va editar-li l’assaig El cansament del catalanisme (1997). I l’editorial Barcanova li encarregà l’any 1998 que escrigués un volum de l’Antologia Oficial – La Col·lecció del Centenari del FC Barcelona, sobre Les penyes del Barça i el 2000 publicà la biografia Josep Roca i Ferreras i l’origen del catalanisme d’esquerres. També ha estat coautor d’una guia de Catalunya, publicada en anglès, i ha col·laborat amb l’ABC australiana en un programa sobre l’esport català i el sentiment catalanista en l’esport (2002). I ha traduït nombrosos llibres.

Ha participat en diverses edicions de les “Jornades de Llengua i Literatura catalanes” (IX i X). Va fer una ponència sobre Cultura Popular (publicada a Apunts 1 – Lloret 1997) a l’Escola d’Hivern de CDC i participà en els debats del Congrès d’ERC a Manresa.

L’interés de Strubell per Sunyol el portà a crear Amics de Josep Sunyol (1996) i va formar part de la directiva, de la qual ara és vice-president, i organitzà un homenatge a aquest malaguanyat directiu del Barça en commemoració del 60è aniversari del seu afusellament, amb la presència del president del Parlament. Un altre homenatge que també va organitzar va ser l’agost del 2002 al president Lluís Companys a Irun, que aplegà 4.000 persones. Aquest acte – transmès per ETB1 – ajudà a difondre Catalunya a l’exterior i el seu anhel de llibertat. A més, Strubell és coordinador de la Comisió de la Dignitat, principal iniciativa catalanista per a recuperar els documents catalans expoliats per Franco i depositats a l’arxiu de Salamanca. Ell és també coordinador de l’Associació Lluís Companys Batzordea que urbanitzà les Topaketak – Trobades catalanobasques de Donostia (gener/maig del 2003).

Aquestes trobades van incloure, entre altres, 3 taules rodones, la publicació d’una antologia de joves poetes catalans en una edició catalano-basca i una sessió gastronòmica i de vins del Priorat.

Ara, treballa amb un equip en un estudi sobre Autoestima i catalanisme, encarregat per Òmnium Cultural. També publicarà un treball sobre Memòria Històrica, encomanat per la Universitat Central de Barcelona. Angle Edicions editarà un llibre sobre el Partit Popular, que inclourà un capítol de Toni Strubell sobre política cultural. Ja ha acabat un guió de teatre-musical, amb composicions d’Antoni Mas, sobre la primera sindicalista catalana Isabel Vilà, que s’estrenarà properament.

L’any 2002, Antoni Strubell i Trueta va rebre la Creu Sant Jordi per la seva contribució al catalanisme.

Josep Vinader i Robert Giraud

Aquest és un cas excepcional, ja que el PREMIS BASTISTA I ROCA s’ha concedit ex aequo entre Josep Vinader i Robert Giró, dos grans catalanistes a l’exterior. El cas de Robert Giró és realment digne de ser esmentat, ja que ell va néixer i viure a la Catalunya del Nord. El seus pares i família tota li van impedir d’aprendre la llengua catalana, ja que preferien que aprengués el francès. Fins ja gran, no es va decidir a estudiar el català i ho va fer didàcticament per mitjà de les cançons de la Nova Cançó, recuperant així allò que els seus van prohibir-li: l’idioma català. Dominant, doncs, el català decidí emprendre una aventura radiofònica, que ja fa més de vint anys que dura.

Ell i el seu amic i company radiofònic Josep Vinader han estat el pal de paller de l’emissió en llengua catalana NOSTRA TERRA, que emet els diumenges, de 9 a 10 del matí Ràdio Estrasburg, en FM. El programa abasta des de la música a la informació, tot en català i està adreçat als catalans que es van instal·lar a Alsàcia després de la Guerra Civil espanyola (1936-39) i que promou el Casal Català “Amicale des Catalans d’Alsace”, així com també als estudiants i post-graduats del País Valencià i del Principat, que apart d’escoltar el programa, molts d’ells hi han participat.

L’oferta musical de l’emissió radiofònica NOSTRA TERRA és molt àmplia, ja que va de les sardanes, la Santa Espina, per exemple, és el seu genèric, passant per les havaneres fins al rock en català, sense oblidar uns cantautors excepcionals com Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Jordi Barre, etc. Els informatius es basen en la premsa catalana, i es tracten temes d’actualitat de tot tipus i sovint també es fan entrevistes. Gràcies a internet, ara es pot donar informació ben recent com ara els resultats dels partits de futbol avançats a la tarda del dissabte.

És realment meritori l’esforç esmerçat pels responsables del Casal Català i per qui porta endavant el programa radiofònic NOSTRA TERRA, ja que mantenir-lo durant tant de temps i, a més, aconseguir formar un petit equip de col·laboradors dinàmic i àgil no ha estat cosa fàcil. Les despeses de lloguer de la ràdio i l’adquisició de cintes musicals eren sufragats pel mateix Casal, que mai ha cobrat cap quota als seus membres. La seva autogestió econòmica estava basada en les actuacions de l’esbart i celebracions gastronòmiques, la qual cosa ha permès que els alsacians coneguessin les nostres danses. Tanmateix, el 1999 el Casal va demanar una subvenció al Govern.

És ben possible que sense el Casal Català d’Alsacia i sobretot el programa de ràdio que li dediquen tant esforços i entusiasme en Josep Vinader i Robert Giró, que se’ls troba sempre al peu del canó, el coneixement de la llengua catalana entre la família i els amics dels catalans a Estrasburg no hauria estat, ni de bon tros, el que és avui. Avui, quan tothom parla d’Europa, mantenir i homenatjar l’emissió radiofònica en llengua catalana a Estrasburg, al cor d’Europa, és un deure nacional.