Matilde Tubau i Bergadà (Matilde Bensoussan)
Matilde Tubau i Bergadà (Bensoussan) va néixer a Barcelona el 18 d’agost de 1929. Filla d’Enric Tubau Perelló i de Matilde Bergadà Molgosa.
Tota la família de Matilde Tubau es va exiliar a França, on van arribar quan ella tenia nou anys.
Com que el pare havia estat director d’un important diari de Barcelona i un dels dirigents del Pen Club Català i la mare, secretària particular del batlle de la Ciutat Comtal, tenien els passaports en regle amb els visats corresponents, per la qual cosa van entrar per Portbou i amb tren van arribar fins a Perpinyà on vivia el germà del pare, amb la seva dona i filla.
La Matilde Tubau estava molt contenta d’haver pogut deixar enrere una ciutat sinistra, destruïda pels bombardeigs i on hi havia mancances de tota mena. Ella creia –per les seves lectures- que França era el país més bonic del món i va prometre’s aprendre ràpidament el francès. Ella se sentia malament perquè els republicans exiliats eren menyspreats.
Van anar a viure a Montpeller, on hi havia una gran colònia catalana, tots amics dels seus pares.
Ha conservat els vincles amb la llengua catalana tot i que durant llargs períodes no l’ha poguda parlar i va haver d’aprendre a escriure-la tota sola perquè la llengua catalana estava proscrita pel franquisme. La Matilde Bensoussan viu a Rennes (Bretanya) i a la seva Universitat ha creat l’ensenyament del català. S’ha consagrat a la traducció d’un gran nombre de novel·listes i poetes catalans.
La Matilde Bensoussan és escriptora i traductora del català i de l’espanyol al francès. Ha traduït autors diversos com ara Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, etc. L’últim llibre que ha traduït del català ha estat La mer de Blai Bonet (Fédérop), que ha aconseguit una menció especial dins el Premi Méditerranée.
L’any 1973, va traduir una antologia d’escriptors catalans dins la col·lecció “Les Lettres Nouvelles” que anava de Josep Carner a Miquel Desclot.
Una altra antologia traduïda per ella, a les edicions Pierre-Jean Oswald, és la titulada Seigner de l’ombre (Senyor de l’ombra) de Salvador Espriu. Igualment, va incloure en les seves traduccions tres dels cantants més coneguts de la “cançó de protesta” com són Raimon, Pi de la Serra i Ovidi Montllor.
La llista de traduccions de Matilde Bensoussan és llarga i tots sabem que una de les mancances de la nostra literatura és que pugui traspassar les fronteres, i que els nostres escriptors, tant homes com dones, antics com actuals, siguin donats a conèixer arreu del món. I la Matilde Bensoussan contribueix a aconseguir-ho amb gran entusiasme i eficàcia.
Eric Fraj
Eric Fraj va néixer el 28 de desembre de 1956 en una ciutat de la frontera franco-belga, un racó de Flandes situat a dintre de l’Estat francès (cantó de Dunkerque/ Duinkerk). Aquesta ciutat es diu Bailleul en francès i Belle en flamenc.
La seva mare és una flamenca de Bailleul i el seu pare un occità de Tolosa de Llenguadoc i d’origen valencià, d’Alcoi.
Durant la seva adolescència i degut a la carrera militar del seu pare, viu al Senegal, a Níger, després al nord de França i set anys a Bordeus. Tot i això, Eric Fraj se sent sempre profundament lligat a la cultura occitana i mai perd la relació privilegiada amb la família d’Alcoi.
Recollim el que ell mateix manifesta, en occità, en una entrevista publicada al Magazin d’information du Conseil General de la Haute Garonne el 1998: allò que el va llançar a cantar en occità va ser “el sentiment d’una injustícia històrica feta a la llengua d’Òc, al país occità i als seus habitants”. “Una necessitat adolescent d’expressió personal i de compromís col·lectiu, lligat a la fidelitat a l’herència pairal”.
És doncs a l’any 1971, a 15 anys, quan Eric Fraj es posa a cantar en occità, planta cara amb la seva veu i s’imposa la necessitat de fer justícia a una llengua oblidada i maltractada per l’estat. I ho fa amb èxit, perquè de seguida és reconegut com a bon cantant.
La seva sensibilitat per les causes d’identitat col·lectiva fan que canti també en llengua catalana i fa bandera de la seva lluita a través de la cançó. En el seu repertori hi inclou moltes cançons catalanes.
Ha estat professor d’una escola infantil de Fousseret, i professor de filosofia a un liceu de Tolosa, professió que compagina amb la carrera de cantant. També ha impartit classes de català durant dos anys a Rius, poble on viu actualment.
Eric Fraj al seu fill Jordi, nascut el 1982, sempre li ha parlat en occità.
Eric Fraj parla el català molt bé i conserva les relacions amb la família del seu avi a Alcoi, als quals visita regularment.
Canta en les llengües de la seva infància: occità, francès, català i castellà.
És l’únic cantant occità que canta en català en els seus recitals. Ha cantat molts cops als Països Catalans (a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, al Palau dels reis de Mallorca a Perpinyà, a Alcoi, a Girona, etc).
En les ressenyes dels seus recitals i dels seus discos és sovint anomenat “el cantant occità”, “un magnífic reflex del seu esperit occità, fet de tolerància i de noblesa de cor”. És un artista molt reconegut i els seus recitals i els seus discos són un èxit.
Resseguint la seva basta discografia veiem el gran ventall de la seva cultura musical, canta els trobadors, cançons tradicionals i ha demostrat la seva voluntat d’obrir-se a tots els horitzons sonors, des de l’Atlàntic a la Mediterrània.
El dia 17 de març de 2006, al Museu del Tèxtil de Lavelanet, prop de Montsegur, s’estrenà amb un gran èxit el seu espectacle Marrano; és la història del seu avi català que el 1922 anà d’Alcoi a peu fins a Lavelanet. Allí treballà com a teixidor, ofici que havia après a Alcoi. En aquest disc explica l’aventura vital del seu avi, sis cançons en català resseguint la llarga caminada de l’avi, des de la seva sortida d’Alcoi, València, Tarragona, Barcelona, Puigcerdà… I les altres cançons en occità, des de l’arribada a Lavelanet, els primers lligams, la formació de la família i fins que s’estableix a Tolosa. Nou cançons, nou garbes de records i l’última cançó amb una tonalitat i un cant a la mescla de cultures i de llengües.
Va col·laborar en l’organització de l’agermanament entre les ciutats de Rius de Volvèstre i Font-Rubí. Després va escriure un article sobre aquest agermanament en el llibre Les relations occitano-catalanes.
Un moment de gran emoció i molt recordat per l’Eric fou quan el 15 de gener de 2005 a Tolosa de Llenguadoc va cantar a duet amb en Lluís Llach la cançó A força de nits.
Jaume Garriga Montalat
Jaume Garriga Montalat va néixer a Figueres (Alt Empordà) el 15 de desembre de 1935. Fill de Jaume Garriga Casabó i de Pepita Montalat Delós.
El gener de 1949 arriba a l’Argentina amb els seus pares i la seva germana i es varen establir a Buenos Aires.
Cursa estudis al Col·legi Industrial Otto Krausse, de Buenos Aires, i obté el títol de Químic Industrial, professió a la qual s’ha dedicat sempre fins a l’actualitat.
Estudia també fotografia, navegació, francès i anglès.
Simultàniament als estudis participa activament en la vida social i cultural. Freqüenta la trobada amb la joventut del Centre Republicà, de Buenos Aires. El 1955 s’incorpora al grup de joves del Casal de Catalunya i participa en el quadre escènic.
La seva activitat cultural catalana més intensa va començar l’any 1966, quan va néixer l’Obra Cultural Catalana de Buenos Aires. Primer com a públic, captivat per l’existència d’una cultura i d’una història, -que també era la pròpia- però que en el nostre país ens havia estat segrestada i ens era pràcticament desconeguda. L’any 1970 és convocat per integrar l’equip de l’Obra Cultural Catalana (OCC). Des de llavors que hi treballa de forma regular, organitza actes culturals de tota mena. Tot fet, tan sols, amb els propis recursos i els dels amics que hi col·laboren. Sense haver rebut mai -ni tampoc haver demanat- cap subvenció. Potser la particular conformació de l’OCC i el seu original sistema de funcionament, sense càrrecs ni autoritats ni socis, consistent en un treball col·lectiu i d’equip, ha estat l’element que ha permès aquesta tan llarga i rica vida, amb un clar compromís nacional, amb independència de criteri i amb una sòlida i coherent conducta.
Jaume Garriga continua essent un membre actiu de l’equip d’activitats de l’Obra Cultural Catalana i a més, ocupa sovint la tribuna de l’entitat per oferir presentacions d’audio-visuals i conferències sobre temes musicals catalans d’actualitat.
Va oferir una interessant sessió dedicada al poeta Carles Fages de Climent, figuerenc com ell, amb motiu del centenari del seu naixement (1902-2002).
És coautor juntament amb Blanca Lorenzo, de l’opuscle que l’Obra Cultural Catalana dedicà a la memòria de Pere Seras i Isern, figuerenc també. És el promotor i ho aconsegueix, que la ciutat de Figueres hagi retut homenatge a Pere Seras, insigne català, i que li hagi dedicat un carrer al seu nom.
Des dels seus inicis ha col·laborat amb la Televisió de Catalunya Internacional (TVCi) per tal d’assegurar la qualitat del senyal i el bon funcionament de les seves transmissions a Buenos Aires i tota la zona d’influència.
Aficionat a la nàutica, ha obtingut els títols de Timoner, Patró i Pilot de Iot de navegació esportiva. És president del Club Nautico Azopardo de San Isidro, província de Buenos Aires.
Ha col·laborat en el llibre d’Agustí Maria Vila i Galí Navegants i mercaders, de l’editorial Casinet.
Aquest any 2006, com a membre de l’activa Obra Cultural Catalana de Buenos Aires, Jaume Garriga en persona, va dipositar a l’Arxiu de Nacional de Catalunya de Sant Cugat, les cartes i telegrames que Francesc Macià va enviar als independentistes catalans residents a l’Argentina Pere Seras Isern i Hipòlit Nadal Mallol entre 1926 i 1928. Tant Seras com Nadal van ser decisius per fer possible el viatge a Sud-Amèrica, just després del complot de Prats de Molló (1926) contra Primo de Rivera, de Ventura Gassol i del qui seria president de la Generalitat.
Els hereus de Seras i Nadal han decidit, arran de la polèmica pel retorn dels papers de Salamanca, “portar el papers argentins a l’Arxiu”.
Sempre ha conservat ben vives les arrels i manté contacte, de forma regular, amb molts amics i familiars de Catalunya.
Esteve Jaulent i Paulí
Esteve Jaulent Paulí va néixer el dia 6 de gener de 1941 a la ciutat de Barcelona. Fill d’Esteve Jaulent Olivé i de Montserrat Paulí Guardiola.
Sempre exposa amb complaença que la seva família paterna té les arrels al Conflent, al poble de Jujols, d’on va emigrar el seu besavi. Jujols, és conegut com El balcó del Canigó i és a prop de Rià, lloc on nasqué Jofre el Pilós, fundador de Catalunya.
Esteve Jaulent fa el batxillerat al Col·legi de la Bonanova. El 1958 ingressa a l’Institut Químic de Sarrià, on comença els estudis universitaris.
És membre del Centre Excursionista de Catalunya, on aprèn a estimar la muntanya i especialment el Pirineu.
L’any 1961 es trasllada a viure a Sâo Paulo, Brasil.
Es llicencia en Ciències Econòmiques a la Facultat d’Economia i Administració de la Universitat de Sâo Paulo. Fa el màster d’Economia a l’Instituto de Pesquisas Econômicas de la mateixa Universitat. És mestre en Ciències Econòmiques en l’especialitat d’Econometria.
El 1965 és convidat per la USAID a fer el PHD a la Vanderbilt University, EEUU, però prefereix quedar-se a treballar amb el professor Gian Sahota a la Universitat de Sâo Paulo per fer estudis economètrics de l’economia brasilera. Publica diversos treballs sobre inflació, política monetària, desenvolupament i cultura.
És nomenat director del Centro Técnico e Cultural, on realitza un treball educacional adreçat a les classes més necessitades de la ciutat de Sâo Paulo.
Són molt destacades les seves activitats en el camp de la Filosofia. És membre de la Sociedade Brasileira de Filosofia Medieval i de la Societé Internacional par l’Ètude de la Philosophie Medièvale. Participa habitualment en congressos internacionals de filosofia medieval que es fan a Europa i Amèrica del Sud i estimula constantment a professors de diverses universitats per la investigació lul·liana.
Del 1962 al 1968 és director del Centro Universitário do Pacaembu i organitza cursos complementaris a la Universitat. Els seus estudis són publicats en revistes especialitzades i en seccions econòmiques dels principals diaris de Sâo Paulo.
Des de fa molts anys fa una tasca important de foment i difusió de la cultura catalana al Brasil. El 1986 Funda el Casal Català Catalònia i n’és el primer director cultural. Del 1991 al 1993 dirigeix el Butlletí El Català.
El 1992 edita i promou el Poema del Pessebre, de Joan Alavedra, amb música de Pau Casals. El 1996 promou la primera edició portuguesa de Tirant lo Blanc.
És un divulgador de l’obra de Ramon Llull i els seus escrits són publicats al Brasil, Bèlgica, Alemanya i Catalunya. Tradueix i publica Llibre d’Amic e Amat (1989) i Llibre de les bèsties (1991). Amb aquestes dues obres inicia els contactes amb els lul·listes d’arreu del món. Participa al Congrés Internacional Arbor Scientia, amb motiu del quarantè aniversari del Raimundus Lullus Institut a Freiburg, Alemanya (1997).
El 1998 funda i presideix l’Instituto Brasileiro de Filosofia e Ciência Raimundo Lúlio (Ramon Llull) amb la finalitat de donar a conèixer el pensament i la figura de Ramon Llull als països d’Amèrica del Sud. L’any 2000 la Generalitat de Catalunya reconeix l’Instituto com a Entitat Catalana a l’Exterior. I el mateix any, el govern brasiler, pels mèrits de les activitats de l’Instituto, el registra al Consell Nacional d’Investigació del Brasil. El 2002 l’IBFCRL (Ramon Llull) signa un Conveni amb la Universitat Internacional de Catalunya. Funcionen filials de l’Instituto als Estats de Sâo Paulo, Rio de Janeiro, Cearà, Distrito Federal, Mato Grosso, Maranhâo, Espírito Santo, en què es tracten temes medievals i es difon el pensament lul·lià, tradueixen Llull; professors especialistes en dret divulguen el pensament lul·lià sobre el dret internacional; especialistes en Lògica estudien i donen cursets sobre l’Ars lul·liana.
Les persones més actives de l’Institut han establert una col·laboració molt cordial amb el Casal Català Catalònia, de Sâo Paulo, a fi d’ajudar als seus socis a aconseguir més espais a les universitats catalanes i estimula els membres de l’Institut i els seus amics a fer cursos de català al Casal Catalònia.
El 2001, l’IBFCRL (Ramon Llull) organitzà el Seminari Internacional Ramon Llull i el diàleg interreligiós, a la Universitat de São Paulo, l’obertura del qual va ser a càrrec del Rector Jacques Marcovitch, que va dir que veu el diàleg lul·lià com l’única forma capaç de construir el destí del món en bases humanistes i duradores.
El 2004, l’IBFCRL (Ramon Llull) de Sâo Paulo i la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) organitzen les Jornades Internacionals Què és l’home?: Reflexions antropològiques a la Corona d’Aragó durant l’Edat Mitjana, que tenen lloc a la seu de la UIC.
El 2006 l’IBFCRL (Ramon Llull) signa un Conveni amb l’Editora Escala amb l’objectiu de publicar cada tres mesos una obra de Ramon Llull, amb un tiratge de 50.000 exemplars de cada una, que seran distribuïts pels 40.000 quioscos del país.
L’institut manté el website sobre la investigació lul·liana arreu del món, en què respon als missatges rebuts i envia bibliografia i matèries d’estudi a qui ho sol·licita. Avui en dia les web recullen més de trenta mil visites mensuals.
Jan Schejbal
Jan Schejbal va néixer a Jicín (Bohèmia, de la República Txeca), el 16 de novembre de 1942.
És llicenciat en Filologia castellana i en Pedagogia d’Arts Plàstiques (1966), Doctor en Filosofia per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Carolina de Praga (1980). Ha treballat al Departament de Relacions Internacionals del Ministeri de Cultura (1966-1974), ha estat secretari de redacció i vicedirector artístic de l’editorial Odeon de Praga, especialitzada en traduccions de literatura universal i publicacions d’art (1974-1989). Després de la “Revolució de Vellut” del 1989, torna al Ministeri de Cultura com a secretari del viceministre (1990), treballa de nou en el sector editorial, al Club Literari Txec (1991-1992). Fins al 1999, ha treballat en una agència de viatges privada en què ha organitzat congressos, conferències i encontres nacionals i internacionals.
Després, s’ha dedicat exclusivament a fer traduccions de literatura al txec i a la creació literària pròpia.
Ha après la llengua i cultura catalanes i s’hi ha interessat d’una manera singular.
Ha escrit ponències per al II Congrés Internacional de la Llengua i Cultura Catalanes (1986), per als Col·loquis Europeus d’Estudis Catalans de Montpeller (2002) i Besiers (2006), per als Col·loquis de la Catalanística Txeca de Praga (2002 i 2004).
Ha estat membre del jurat dels Premis Octubre de València (1988).
Ha pronunciat conferències a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent (1990) i a les Universitats i Instituts de Batxillerat de Praga, Brno, Barcelona, Tarragona, València, Reus, etc.
Té publicada una basta obra de literatura catalana traduïda al txec. En novel·la: Víctor Català, Eugeni d’Ors, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Miquel Àngel Riera, Antoni Dalmau, Antoni Morell, Quim Monzó, etc.
En aquests dies ha sortit publicat a Brno la traducció de Curial e Güelfa (novembre 2006).
Ha escrit articles a la revista “Svétová literatura” (Literatura Universal) sobre obres de: Llorenç Villalonga, Montserrat Roig, Baltasar Porcel, Terenci Moix…
En poesia ha traduït: J.V. Foix, Pere Quart, Salvador Espriu, Agustí Bartra, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedes, Francesc Vallverdú…
Ha publicat: Verse lásky a loucení. (Versos d’amor i de comiat). Antologia de poesia catalana d’amor dels segles XIV i XV. (Praga: Odeon, 1976).
Té publicades col·laboracions sobre literatura catalana a:
Slovník svétových literárnich del 1-2. (Diccionari de les obres de literatura universal) Praga: Odeon, 1987.
Encyklopédia literárnych diel. (Enciclopèdia de les obres literàries) Bratislava: Obzor, 1989.
Slovník spisovatelu Spanelska a Portugalska. (Diccionari d’escriptors d’Espanya i Portugal. 164 articles sobre els escriptors en llengua catalana), Praga: Libri, 1999.
Són molt importants els pròlegs, epílegs i bibliografies que té publicats.
Jan Schejbal és un gran coneixedor de la poesia i literatura catalana medieval i contemporània i fa una intensa i lloable labor donant-les a conèixer al seu país.
D’entre les seves tasques divulgatives i docents per als estudiants txecs de català cal destacar un cicle de conferències sobre la història de la literatura catalana (2001), l’altre que portava per títol Els esculls de la traducció de la poesia, narrativa i assaig al txec (2002), o el seminari o taller de traducció poètica que va tenir lloc entre el 22 i el 23 d’abril de 2003 en el marc del Festival internacional de poesia anomenat Poetes sense fronteres, presenciat pels poetes Feliu Formosa, Teresa Pascual i Robert Pastor.
El dia 5 de març del 2005, va tenir lloc la primera reunió del Cercle lexicogràfic txec-català-català-txec. El motiu era l’elaboració de dos diccionaris bilingües txec-català i català-txec de Jan Schejbal, projecte finançat pel Govern d’Andorra.
Jan Schejbal ara treballa intensament en l’elaboració d’aquests diccionaris que ja estan força avançats. S’ha proposat que les persones que ja coneixen o estudien el català (o els catalanoparlants interessats pel txec) tinguin amb aquests diccionaris una eina que els en faciliti l’ús.
Josep Lluís Pérez de Arce
Josep-Lluís Pérez de Arce Garcia va néixer a Barcelona el 16 de març de 1943. Fill d’Antoni Pérez de Arce i de Maria Garcia Núñez.
Estudia el Batxillerat laboral als Hogares Ana Gironella de Mundet. Fa el Peritatge Industrial a l’Escola del Treball de Barcelona.
El 1968 viatja a Lourenço Marques (avui Maputo) on va donar classes a estudiants de Batxillerat.
El 1970 es trasllada a Bulawayo, Rhodèsia (Zimbabwe), allà coneix un comunitat catalana i hi crea l’Associació Amics de Catalunya.
El 1972 viatja a Sud Àfrica. Allà estudia a la University of Viwatesrand el Bachelor of Science.
El 1975 se’n va a l’Equador i durant un anys imparteix classes d’Enginyeria a la Universitat de Guayaquil.
El 1976 arriba al Canadà i s’estableix a Toronto (Ontario) de manera definitiva.
El 1977 va ser el fundador del Casal dels Països Catalans de Toronto, junt amb un grup de dotze persones més. Del 1980 és elegit president d’aquest casal.
El 1979 es casa amb Maria Pilar Canales Malloral, natural de Lleida.
El 1981 és fundador i editor del primer Butlletí del Casal dels Països Catalans.
Participa a Barcelona al I Congrés de Casals Catalans (1981)
Participa al III Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-Amèrica (1982).
El 1982 és fundador i primer editor de la revista del Casals dels Països Catalans Flama.
El juny de 1983, va decidir abandonar el Casal dels Països Catalans, tot i que ell n’era el fundador, perquè es va introduir l’espanyol com a llengua cooficial dintre el Casal i perquè les activitats del Centre no eren pas compatibles a l’esperit nacionalista català.
El 1984, va fundar el Casal “Catalan House of Toronto” junt amb altres membres també escindits del Casal dels Països Catalans.
Aquell mateix any n’és nomenat president, càrrec que, tret d’un breu parèntesi de tres anys, exerceix fins a l’actualitat.
El maig de 1988 és premiat per la Institució que protegeix els grups étnics per les seves activitats en defensa de la llengua i cultura catalanes i per haver fundat la Revista Catalana Flama.
També ha col·laborat amb el Comitè Olímpic Català (1989).
L’any 1994 rep el Premi Cívic per la Ciutat de York per les seves activitats al servei dels grups minoritaris a aquesta ciutat, de la qual en fou candidat a conseller l’any 1990.
Sempre ha defensat la identitat catalana. Per exemple, davant del Consolat espanyol (1984) i davant la policia espanyola a la Ciutat Comtal en ocasió del Congrés de Casals Catalans (1981).
Escriu de forma regular articles d’actualitat de caràcter polític en el diari El Correo Canadiense.
Tot i viure lluny de Catalunya sempre ha treballat per mantenir les seves arrels i sempre està disposat a defensar la llengua i la cultura catalanes.
Giuseppe Tavani
Giuseppe Tavani va néixer a Roma el 30 d’abril de 1924. Fill de Gaetano Tavani i de Giulia Saggio.
Professor titular (1962-1970) i professor catedràtic (1970-1999) de Filologia Romànica a les Universitats de L’Alquila (1962-1969), Venècia (1970-1973), Siena (1973) i Roma “La Sapienza” (1974-1999), jubilat el 1999 i el mateix any és nomenat emèrit amb l’encàrrec d’un curs de doctorat en estudis romànics.
Ha estudiat les filologies romàniques occidentals, amb un interès especial per la gallega medieval (cantigues) i la catalana medieval i moderna. Tavani és un dels més prestigiosos romanistes italians.
En els seus estudis ha tractat, entre d’altres matèries, la mètrica, el plurilingüisme, la història de les llengües ibèriques i la crítica literària aplicada.
Ha publicat nombrosos estudis científics, és autor d’assaigs, articles, recensions i articles enciclopèdics.
Ha estat director de publicacions de col·leccions filològiques.
Ha investigat especialment sobre temes de poesia medieval, poesia moderna italiana, catalana, portuguesa i hispanoamericana i ha treballat en l’elaboració i aplicació del mètode “ritmètic” per a la lectura dels textos poètics romànics medievals i moderns.
És president del comitè científic internacional dels Arxius de Literatura Llatinoamericana.
L’any 1993 en col·laboració amb la seva muller, Giulia Lanciani, publica la Gramàtica portuguesa.
El 1993, sempre en col·laboració amb Giulia Lanciani, dirigeix el Diccionari de les literatures medievals gallega i portuguesa.
Ha estat fundador i director de diverses revistes.
De la seva tasca com a catalanòfil podem destacar:
Des dels anys 60 manifesta una dedicació especial per la llengua catalana, la considera la seva segona llengua després de l’italià. I també manifesta “que es va interessar molt pel fet de la persecució que havien patit la llengua i la cultura catalanes”. S’ha dedicat a l’anàlisi i estudi textual d’obres d’autors catalans medievals i contemporanis.
Tavani s’ha destacat per les aportacions a la història de la cultura catalana medieval i per la difusió de les obres de recerca sobre literatura italiana feta per catalans, com ara del pare Batllori.
Va crear la càtedra de Llengua i Literatura Catalanes al Departament de “Studi Romanzi” de la Facultat de Lletres de la Universitat La Sapienza de Roma, en la qual va fer classes de Literatura Catalana medieval i contemporània i després d’alguns anys ha deixat el relleu a un professor titular.
És cofundador i vicepresident de la Asssociazione Italiana di Studi Catalani i n’ha estat president del 1988 al 1994.
El 1973 és un dels fundadors de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) fundada a Cambridge. N’ha estat vocal del 1973 fins al 1979; vicepresident del 1979 al 1985; president del 1988 fins al 1994 i el 1997 és nomenat conseller, càrrec que exerceix fins l’actualitat.
Va ser organitzador i president del comitè científic del VI Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes que va tenir lloc a Roma el 1982.
El 1992 ingressa com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans, secció Filològica.
Ha dirigit la col·lecció “Poetes i prosistes catalans”.
Ha publicat un bon nombre de treballs científics sobre autors medievals: Raimon Vidal, Jofre de Foixà, Andreu Febrer, Gilabert de Pròxita, Lluís Icart, Jordi de Sant Jordi, Bernat Metge, la narrativa breu i els textos anònims Planys del cavaller Mataró i Debat d’en Buch ab son cavall. I sobre autors contemporanis: Salvador Espriu, Pere Calders, Foix, Pere Quart, Miquel Batllori. També ha estudiat els joglars catalans.
Publica l’antologia Poesia catalana di protesta, (Bari: Laterza, 1968), edició bilingüe català i italià, n’és curador i traductor. (Es va exhaurir en dos mesos).
D’altres publicacions: Termini marinareschi catalani secondo il “Llibre de Consolat de Mar” (1970).
El recull de cançons de Raimon, Canzoni contro. (L’Aquila: Japadre, 1971), edició bilingüe. Foix, Pere Quart, Espriu. Tres maneres de fer poesia. (1976). Per una història de la cultura catalana medieval (1996). Sobre problemes lingüístics i literaris: Preistoria e protostoria delle lingue ispaniche. (L’Aquila: Japadre, 1968). “Història de la llengua catalana”, dins: Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
El 1986 participa en el Llibre blanc sobre la unitat de la llengua, dins el Segon Congrés Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, que es publica a (Barcelona: Barcino, 1989). “La letteratura catalana dalle origini al Cinquecento”, in Storia della Civiltà Letteraria Spagnola (Torino: UTET, 1990). Il pluralismo linguistico e culturale nella Confederazione catalano-aragonese. (Sassari, 1993). Breu història de la llengua catalana (Barcelona: Edicions 62, 1994). Per a una història de la cultura catalana medieval. (Barcelona: Curial, 1996).
Ha publicat assaigs i estudis sobre el català de l’Alguer, i ha col·laborat en actes organitzats per l’Obra Cultural de l’Alguer -que li ha atorgat el títol de membre d’honor- i l’Escola d’Alguerès Pasqual Scanu. Intervé en el Comitat Federatiu Minories Lingüístiques d’Itàlia (CONFEMILI). Envia un estudi dedicat al cicle de conferències “L’Alguer a Catalunya”, que es va fer a Barcelona l’any 1988 amb la col·laboració de l’Associació Amics de l’Alguer de Barcelona i amb el patrocini de la Generalitat de Catalunya. Col·labora a la revista “L’Alguer” amb articles i estudis sobre la llengua i la literatura catalana i algueresa, des de Català de l’Alguer i català estàndard (1988) fins a l’últim article: Quin paper per a l’alguerès? (L’Alguer, núm. 106, maig-juny 2006).
Ha organitzat dues publicacions especials intitulades “Omaggio alla Catalogna (primera edició a Il Bimestre 1971) i més tard dins (Quaderni Ibero-Americani, 1995).
Pels seus mèrits científics ha rebut moltes distincions, entre d’altres:
La Medalla Castelao de la Xunta de Galícia i la de Gran Oficial de l’Ordre de l’Infant D. Enrique de Portugal. És soci d’Honor de la Real Acadèmia Galega. Ha estat investit Doctor Honoris Causa per les Universitats de Santiago de Compostela, Barcelona, i Lisboa (Clàssica i Nova).
Pels seus mèrits com a catalanòfil ha rebut, a més de la investidura de Doctor Honoris Causa de la Universitat de Barcelona, els reconeixements:
Premi Catalònia de l’Institut d’Estudis Catalans (1986). Premi Joan-Baptista Cendrós, d’Òmnium Cultural (1995).
Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1997). Premi Internacional Ramon Llull (2004) “per la seva contribució als estudis de llengua i literatura catalana en l’àmbit italià i a la difusió internacional dels estudis de catalanística”.
L’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes li ha dedicat una Miscel·lània en diversos volums.
Actualment és catedràtic emèrit del Departament d’Estudis Romànics de la Universitat La Sapienza, de Roma.
Xavier Valeri Cobo
Xavier Valeri Cobo, va néixer a Barcelona el 27 de gener de 1953. Fill de Xavier Valeri Marquès i de Milagros Cobo Bolívar.
És llicenciat en Història Moderna i Contemporània (1975), en Dret (1978) i en Filologia Francesa (1984), per la Universitat de Barcelona.
La seva experiència professional consta de:
Del 1976 al 1980: exerceix de professor de francès, anglès i història als Instituts de Batxillerat de: Berga (el Berguedà) i de Tolosa (Guipúzkoa).
Del 1980 al 1987 exerceix de professor agregat als Instituts de Batxillerat de Tolosa, Palafrugell i Molins de Rei. Del 1984 al 1986 és Cap d’Estudis de l’Institut de Batxillerat de Molins de Rei i el 1986 n’és nomenat subdirector.
Des del 1987 és funcionari de la Comissió Europea a Luxemburg.
Del 1987 al 1993 és traductor de francès, anglès i italià a la Unitat espanyola del Servei de Traducció de la Comissió Europea, a Luxemburg.
Del 1993 al 1996 és Coordinador Lingüístic per a la Llengua espanyola.
Des del 1996 és cap de la Unitat espanyola de la Direcció General de Traducció a Luxemburg. Des de l’agost de 2004 és el Cap (en funcions) del Departament de Llengua Maltesa a la mateixa Direcció General de Traducció a Luxemburg.
El 2003 va obtenir la càtedra de Francès per concurs (actualment està en situació de serveis especials).
Ha publicat: Antologia de la cançó francesa de la postguerra (Palafrugell: 1982).
És redactor de la revista Puntoycoma (Boletín de las unidades españolas de traducción de la Comisión Europea) des del 1991.
Ha publicat articles sobre cinema i literatura a diverses revistes de Luxemburg.
La seva col·laboració a la llengua i cultura catalanes és ben intensa:
És un incansable animador d’activitats a favor de la llengua i cultura catalanes exercides al Centre Català de Luxemburg.
Des de la seva incorporació a la Junta del Centre Català, l’any 1991, ha participat activament en l’organització de les moltes activitats que el Centre ha dut a terme en aquesta capital europea i a les regions circumdants.
És president del Centre Català des del gener del 2003.
Juntament amb els altres membres del Centre Català ha dut a terme la tasca de fer conèixer la realitat del nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. Cal dir que el Centre Català de Luxemburg té un pes específic a Luxemburg molt superior al que li correspondria pel nombre de catalans residents a la ciutat.
Entre les activitats que ha contribuït a organitzar o coordinar podrien destacar-se les següents: tretze cicles de cinema català que el Centre Català ha presentat a la capital granducal des del 1993, amb gran èxit de públic; diversos concerts com els de Raimon (1998 i 2006), Toti Soler (2003), Pau Riba (1991), Franca Masu (2004) Miquel Pujadó (2004) i Pep Sala; nits d’havaneres des de 1997 a 2006 amb grups com Peix Fregit, Bergantí, Els Pescadors de l’Escala i Port Bó; i conferències polítiques i literàries entre les quals recorda amb especial emoció les que va impartir Víctor Alba els anys 2001 i 2002.
Ramon Xirau Subias
Ramon Xirau Subias va néixer a Barcelona, el 20 de gener de 1924. És fill del reconegut filòsof i pedagog Joaquim Xirau i de Pilar Subias.
La família Xirau varen arribar exiliats a Mèxic el 4 d’agost del 1939, va obtenir la nacionalitat mexicana el 1955.
Ramon Xirau va cursar els estudis primaris a Barcelona, a la Casa de Nens (la primera escola Montesori a l’Estat espanyol) i els secundaris, a l’Institut Escola Pi i Margall (1936-1937). Els estudis universitaris els va fer a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic del 1942 al 1947, on va fer la carrera de Filosofia i Lletres, especialitat de Llatí. També va anar al Seminari de Filosofia, dirigit pel seu pare, de l’Institut Francès d’Amèrica Llatina (1942-1946) i a la Universitat de la Sorbona de París, de cursos avançats. Els anys 1950-1956 obtingué la beca Rockefeller i el 1996, la Farfield i la Frank B. Aird.
La seva brillant carrera de filòsof i escriptor l’ha portat a impartir cursos i seminaris a diverses universitats dels Estats Units, a França i a l’Estat espanyol. A Catalunya, a Barcelona, n’ha donat al Col·legi de Filosofia (1984) i a la Facultat de Filosofia i Lletres (1990) amb el tema “Pensament espanyol a l’exili”. Ha participat en nombrosos congressos a Mèxic, Estats Units, França i a l’Estat espanyol.
Com a poeta que és va ser invitat en el Festival Internacional de Poesia de Barcelona (1993). També fou invitat a prendre part en l’homenatge a Octavio Paz, organitzat per la Generalitat de Catalunya (1998).
En el camp de les lletres va fundar la revista “Diálogos” i la va dirigir fins al darrer número (1964-1985). Ha col·laborat en nombroses revistes nacionals i estrangeres. Té publicats en català: Deu poemes (Mèxic, 1951), L’espill soterrat (Mèxic, 1955), Les platges (1974), Graons i altres poemes (1979).
Ara es prepara una Antologia sobre Ramon Xirau Subias per part de Mariana Bernàndez, de la Universitat Nacional de Mèxic, que s’editarà pròximament. Edicions 62 li publicarà un poemari titulat Indrets del temps.
Des del seu primer llibre publicat el 1946, els seus llibres d’assaigs filosòfics i literaris conformen una obra valuosa editada.
El seu nom és present en antologies, diccionaris i bibliografies. El 1968 col·laborà amb el filòsof Eric Fromm en el llibre “The nature of Man”.
Ha rebut importants premis i reconeixements nacionals: l’any 1984 va ser investit Doctor Honoris Causa en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona. Li ha estat concedia la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1997).
Li han estat dedicats nombrosos i continuats homenatges, entre els quals el que li va oferir l’Orfeó Català de Mèxic-Ateneu Espanyol de Mèxic (1981). Entre d’altres guardons, té el de la Legió d’Honor de França i el de l’Orden de Isabel la Católica, de Espanya.
Ramon Xirau ha pronunciat conferències arreu de l’Estat mexicà i a l’estranger. A Catalunya, ha vingut diverses vegades com a conferenciant, entre d’altres a Barcelona ha fet dissertacions a la Universitat Autònoma (1983); a la Universitat de Barcelona; a l’Institut d’Estudis Catalans i a l’Ajuntament de Figueres (1991).
Gràcies al seu prestigi i mèrits personals i professionals, en l’actualitat és membre d’estaments molt importants i continua amb la seva tasca com a professor de la seva especialitat.
Rosa Giró Rosés (Rose Zaugg-Giró)
Rose Zaugg-Giró – Rosa Giró Rosés va néixer a Badalona el 18 de setembre de 1959.
De ben jove va emigrar a Suïssa amb els seus pares, allí es va casar i té dos fills.
A Suïssa va fer els estudis de l’Escola d’Administració Pública de Berna. El 1983 va fer estudis del Newham Language Centre Cambridge (GB).
Parla i escriu perfectament bé el català.
El seu treball laboral l’ha exercit: en un bufet de notaris i advocats; a la Secretaria general del “Département de Justice” del cantó de Neuchatel; a la Direcció general de PTT (correu, posta, telèfon i telègraf); i a l’Hospital Universitari del cantó de Berna (secció immobiliària).
Des de fa més de vint-i-cinc anys, Rose Zaugg-Giró – Rosa Giró Rosés és una gran col·laboradora, un dels pilars de l’Associació Casa Nostra “Amics catalans de Berna”, antigament Casa Nostra de Berna. Aquests darrers anys té cura de la secretaria de l’Associació i ho fa amb senzillesa, eficàcia i molt bones dots d’organització. La seva gran predisposició i la seva col·laboració tan activa amb tot el que fa referència al fet català és un gran estímul per a la gent més jove.
Ha participat activament i amb molt d’entusiasme en la majoria de les activitats organitzades des de l’entitat:
Curs de català a Casa Nostra de Berna (1978-79).
Gener 1985: Organització de classes de llengua i cultura catalanes amb el professor Ramon Sugranyes de Franch.
Des del curs 2005 organitzen classes de català per a principiants de parla alemanya junt amb la Universitat Popular de Berna.
En la secretaria, administració i organització d’“Amics Catalans de Berna” (1996). Participació en la II Trobada mundial de Casals Catalans a Barcelona (abril del 2000). Organització de l’exposició del 150è aniversari d’Antoni Gaudí “La mirada singular del mestre”, a Berna (2003). És membre del comitè d’organització de la Festa Major, 40è aniversari de la fundació de Casa Nostra de Suïssa a Berna (2003). L’any 2004 actua com a membre suplent del Consell assessor de les Comunitats Catalanes a l’Exterior.
Organització del concert de Sant Jordi amb l’orquestra de clarinets de l’Escola de Música de Rubí i l’orquestra de músics joves de Köniz (2004).
Participació a la trobada del Consell Assessor de les Comunitats Catalanes de l’Exterior a Girona (febrer del 2005). Participació a la III Trobada de Casals d’arreu del món a Girona (2005). Organització de la recepció a Berna, del conseller de la Generalitat de Catalunya, senyor Joan Saura (abril del 2006).
És membre de la Junta directiva de Casa Nostra de Suïssa (federació) i des del març de 2005 n’assegura el secretariat.
Degut a la seva residència a Köniz (Berna) col·labora amb els Amics Catalans de Berna i amb la federació de Casa Nostra de Suïssa.