Biografies dels premiats: 2007

Francesc Borreil

Francesc Borreil, nascut a Terrats (Rosselló) el 27 de desembre de 1920. Fill de Francesc Borreil (Tuïr, Rosselló) i de Teresa Carrere (Pontellà, Rosselló).

Resident a Tarba d’ençà de 1949, és pare de cinc fills. Tècnic superior en Cap Honorari d’Urbanisme d’ençà de la seva jubilació l’any 1982.

Batlle Honorari de Tarba, disposa també de diverses distincions honorífiques franceses: Cavaller de l’Ordre Nacional del Mèrit, Cavaller de l’Ordre del Mèrit Agrícola, Cavaller de l’Ordre de les Arts i de les Lletres, Medalla de plata de la Jovenesa i dels Esports, Medalla de Plata Départemental  i Comunal.

És membre de l’Amical Rossellonesa de Tarba fins l’any 1970.

És membre del Foment “Els Amics de la Sardana de Tarba” des de l’any 1982, any fundacional d’aquesta associació, de la qual en formen part, en la seva majoria, occitans de la Gascunya i dos catalans d’origen. És col·laborador i participant actiu de l’aprenentatge i la difusió de la sardana i de les animacions públiques a Tarba. És organitzador d’un Aplec singular de Tarba, amb missa solemne i  ballada de sardanes al Santuari de Lorda, a cada Aplec li dedica un poema i escriu la lletra d’una sardana.

Poeta afeccionat, d’expressió francesa, occitana i catalana, vocació tardiva que no es manifesta fins l’any 1985. Ha participat i participa en nombrosos Jocs Florals organitzats en diverses regions franceses. Té un gran palmarès de premis.

Arreu demostra la seva fidelitat a la cultura del seu país natal i particularment el seu gran afecte pels principals símbols que són la sardana, la llengua i el blasó.

Jordi Font I Rodríguez

Jordi Font i Rodríguez va néixer a Barcelona, al districte de Ciutat Vella, el dia 19 de maig de 1942. Fill de Josep Font i Ferré i d’Empar Rodríguez i Menéndez.

A mitjans de l’any 1947 la família es trasllada a viure a Badalona.

Cursa estudis primaris a les Escoles Minguella  d’orientació catalanista -malgrat la prohibició de l’època- i més tard va a l’Institut Albéniz. Completa el cicle secundari, el batxillerat, i la preparatòria universitària, al col·legi Ibèric i al Centro de Estudios Universitarios de Barcelona.

Compagina els seus estudis amb el treball, al negoci d’instrumental quirúrgic i mobiliari mèdic que la seva família té a Barcelona.

Des de molt jove participa en el moviment excursionista a través del Centre Excursionista de Badalona, del qual forma part de la comissió directiva. Més tard forma part del Centre Excursionista de Catalunya.

A finals de l’any 1962, per raons econòmiques, es trasllada, juntament amb el seu pare, a Buenos Aires.

Tot just arribat a la capital argentina, participa del moviment associatiu català a través del grup “Joventut Catalana” i de L’ASSOCIACIÓN CATALANA DE SOCORROS MÚTUOS “MONTEPIO DE MONTSERRAT” i del CASAL DE CATALUNYA de Buenos Aires, on ocupa càrrecs directius.

Forma part durant alguns anys del quadre escènic català de l’entitat, col·labora simultàniament amb l’OBRA CULTURAL CATALANA de Buenos Aires.

Laboralment s’especialitza en l’àrea de transport i logística en una empresa d’origen català, on durant trenta-quatre anys ocupa diversos càrrecs de gerència tant a l’interior del país com a Buenos Aires.

L’any 1966 participa activament en la creació de la Federació d’Entitats d’Empresaris d’Ascendència Catalana d’Amèrica (FEDACA) a Santiago de Xile, i n’ocupa el càrrec de vocal en el primer directori.

També es dedica a la creació del Grup d’Empresaris Catalans de l’Argentina (GREC) on ocupa el càrrec de vicepresident.

L’any 1966, ocupa el càrrec de secretari d’actes del Casal de Catalunya a Buenos Aires; l’abril del 1999 n’és elegit vicepresident, i  des del 2001 n’és el president.

Gràcies a la seva tasca de president es produeix a l’entitat una etapa de canvis i de renovació que encara avui continua, tant en l’aspecte social com en la institucional, es posa en valor el seu patrimoni, es modernitza la seu, es creen noves activitats i es treballa en conjunt amb la resta de comunitats catalanes de Sud-Amèrica i amb les institucions de Catalunya.

Jordi Font ha aconseguit que el Casal de Catalunya de Buenos Aires, entitat més que centenària i senyera de totes les de l’exterior, sigui tot un referent de la col·lectivitat catalana a la ciutat i una veritable i moderna “ambaixada” de Catalunya.

El 2005 treballa intensament per dur a terme la IX Trobada de Casals Catalans del Con Sud d’Amèrica, dut a terme el mes d’octubre a Buenos Aires.

Jordi Font i Rodríguez té una llarga trajectòria en pro de Catalunya.

Electra Beatriz Giró Fernández

Electra Beatriz Giró i Fernández nascuda a Rosario (Argentina) el dia 31 de desembre de 1931. Filla de Lluís-Eduard Giró, de Barcelona i d’Electra Fernández Sánchez, de Rosario.

És mestra, professora de cant de la Universitat Nacional de Rosario i cantant professional des del 1959.

Des de l’any 2000, és vicepresidenta del Centre Català de Rosario, en el qual executa una tasca molt important.

Ja des de la seva infantesa ha estat molt lligada al Centre Català perquè els seus pares hi participaven molt activament, tant en activitats artístiques com socials. A casa del seu avi Marcel·lí Giró tingueren lloc les primeres reunions per fundar aquesta institució al començament del segle XX.

De ben petita, l’any 1938, comença a trepitjar l’escenari del Centre Català, primer per recitar i després per participar al quadre escènic, que el seu pare dirigí durant molts anys.

Més tard, comença a cantar a la Schola Orpheònica on actua com a solista, després canta sarsueles com ara La Dolorosa i fa recitals de música catalana i argentina juntament amb prestigiosos cantants de la ciutat.

L’any 1964, en ocasió de la seva gira mundial a favor de la pau en el món, el mestre Pau Casals dirigeix l’Oratori El Pessebre al Teatre Colon de Buenos Aires. El mestre Casals va convocar el Coro Estable de Rosario dirigit per Cristian Hernández Larguía i, Electra Giró, com que n’era solista, tingué la immensa satisfacció de participar en la primera audició de l’Oratori a           l’Argentina i en aquest prestigiós teatre.

A partir d’aquells anys, es dedica intensament a la seva carrera professional, canta als més importants teatres de l’Argentina, sobretot fent òpera i recitals de música de cambra, en els quals sempre ha deixat un espai per interpretar música catalana. A més, estrena a l’Argentina les cançons clàssiques de Ferran Obradors, Pere Vidal, Frederic Mompou, Eduard Grau, Isaac Albéniz, Enric Granados i Amadeu Vives, entre d’altres. L’any 1990 canta obres de Ferran Obradors i d’Enric Granados a la Levine School of Music de Washington.

Juntament a la seva intensa activitat professional com a cantant i com a professora titular de la càtedra de cant de la Universitat Nacional de Rosario, participa activament en el Centre Català tant en recitals com en conferències diverses sobre música; sobretot destaca una conferència dedicada al mestre Pau Casals, la qual va haver de repetir unes quantes vegades convidada per d’altres entitats.

Durant els anys següents interpreta obres d’importants músics catalans i fa actuacions destacables com:  “Homenatge a Conxita Badia”, “Homenatge a Amadeu Vives”, “Concerts de música catalana i argentina”, “Cançó d’amor i de guerra”, i el 2003, amb motiu de ser el 2002 l’Any Verdaguer, fa un recital en què col·labora amb el professor Joaquim Molas sobre la vida de tan il·lustre poeta.

A partir dels anys noranta organitza, per encàrrec de la Comissió Directiva, el cicle “Moments Musicals”, de plena vigència i de molt prestigi com a cicle musical de la ciutat.

A partir de 1993 s’encarrega de coordinar el Concurs Pau Casals per a Joves Intèrprets i hi participa com a jurat en representació del Centre Català de Rosario. Aquest concurs, que s’esdevé cada dos anys, ha estat creat pel Centre Català per estimular els joves músics perquè tinguin l’oportunitat de perfeccionar-se a Barcelona amb els més notables mestres de Catalunya -Lluís Claret, Àngel Soler, Anna Ricci, Carme Bustamante, entre d’altres. El Concurs Pau Casals ja ha arribat a la seva VII edició el 2005 i és un dels més importants de l’Argentina.

L’any 1996 el director del Museu de la Ciutat de Rosario va convocar Electra Giró per integrar la galeria de dones il·lustres del segle XX a Rosario.

Electra Giró treballa i ha treballat sempre a favor de la cultura catalana, ja des de ben petita en el Centre Català, fundat pels seus avis el 2 de març de 1902, i més tard en la seva carrera com a soprano. Ha fet catalanitat i argentinitat alhora, amb la millor música universal.

Màrius Graupera Viladot

Màrius Graupera, nascut a Sabadell, el 30 de gener del 1934, és fill de Marc Aureli Graupera (de Sabadell), i de Magdalena Viladot (d’Ivars d’Urgell).

El seu pare, Marc Aureli Graupera, reconegut llibreter de Sabadell (firmà com a dipositari de l’Ajuntament,  bitllets de pesseta, que el consistori va editar el 19 de maig de 1937), es va haver d’exiliar a França, on morí prematurament i aquest fet marcà de forma notable la seva infantesa. En l’homenatge a l’Exili Català, de la Universitat de Lleida, l’any 2002, Màrius Graupera va ser inclòs entre les persones que d’una manera o altra havien estat afectades per l’exili; en aquest cas per la mort del pare exiliat.

Màrius Graupera va emigrar amb la seva muller, tot just casats, per motius econòmics. És mecànic-ajustador i per les feines que ha anat desenvolupant ha tingut l’oportunitat de tractar molts suïssos, als quals ha posat al corrent de què és Catalunya, sobretot pel que fa referència a la cultura i per la  diferenciació amb la llengua castellana.

El febrer de l’any 1964, Màrius Graupera va ser cofundador de l’entitat Grup Montseny de Suïssa i en va ser elegit president. A l’Assemblea extraordinària del 12 de setembre de 1964, presidida per Màrius Graupera, amb la  participació de la Gent de Parla Catalana Casa Nostra de Suïssa, es va acordar que el Grup Montseny fos una delegació d’aquesta societat, i         Graupera va ser tresorer de Casa Nostra de Suïssa durant dos anys.

Sota la seva responsabilitat, l’any 1965 el Grup Montseny va col·laborar amb un estand de gastronomia catalana i amb una exhibició de sardanes a la festa d’inauguració del local social de la parròquia de Sant Sebastià de Wettingen, i a partir d’aquell moment es concedí al Grup Montseny l’oportunitat de poder utilitzar el seu local.

A l’entorn de Casa Nostra i en uns fòrums humanístics va tenir l’honor de conèixer el patrici Josep M. Batista i Roca, dins l’àmbit d’una conferència que els va oferir.

Durant el transcurs dels quaranta-tres anys de vida del Grup Montseny, Màrius Graupera n’ha estat elegit president diverses vegades i, quan no ho era, quasi sempre ha ocupat, fora d’alguna excepció, algun o altre càrrec a la Junta Directiva.

L’any 1995 va ensenyar a ballar sardanes al grup de “Baile Español de Lenzburg”.

El Grup Montseny ha organitzat tres Festes Majors de Casa Nostra de Suïssa. També ha col·laborat dues vegades amb altres Festes Majors. Igualment, sempre amb la capacitat d’organització de Màrius Graupera, el Grup Montseny ha commemorat el seu Quarantè Aniversari, al qual van ser convidats membres dels Casals catalans de tot Suïssa.

Sota la seva presidència, es va editar la primera època del butlletí Ginesta. Després d’un temps, es va publicar, a càrrec de Pere Barrufet, una segona època fins a l’any 2001. Des del 2002 i sota la direcció de Màrius Graupera, el butlletí s’edita amb un nou format.

Com a president del Grup Montseny va participar a la III Trobada de Casals Catalans d’arreu del món a Girona el febrer de 2005 i a la reunió de presidents dels Casals Catalans d’Europa a Roma el novembre de 2006.

Durant els quaranta-quatre anys que Màrius Graupera ha format part de la diàspora ha aprofitat totes les ocasions per divulgar la nostra cultura i el    nostre país. Mai no oblida que és català  i quina és la seva pàtria, el record de la qual procura que perduri allà on viu i així poder mantenir els costums catalans, la sardana i les Festes Majors, sense oblidar mai la llengua catalana.

Joseph Gulsoy

Joseph Gulsoy va néixer a Ordu (Turquia) l’any 1925 lluny de les llengües romàniques; fill de Murat i Gul Gulsoy. L’any 1940 es va traslladar al Canadà, on tenia familiars, per fer estudis universitaris i d’aleshores ençà hi resideix i en va adoptar la nacionalitat el 1959.

Després d’estudiar a Vancouver i a Toronto, el 1955 va anar a la Universitat de Xicago per estudiar filologia romànica amb el gran mestre Joan Coromines. L’any 1956 quan va prendre el curs de “Català” agafà un gran afecte i interès per aquesta llengua, tot decidint-se a fer la seva tesi doctoral sobre un tema català, específicament l’edició i estudi del Diccionario Valenciano-Castellano de Manuel Joaquim Sanelo (en manuscrit, de primeres decàdes del s. XIX). Passà sis mesos a Barcelona i a València a fi de fer el treball preliminar de la seva tesi. Es posà en contacte amb Josep M. de Casacuberta, Pere Bohigas, Antoni M. Badia i Margarit, i amb Josep Giner i Marco i Joan Fuster. Féu un viatge a Mallorca per fer la coneixença de Francesc de B. Moll i Manuel Sanchis Guarner, que, llavors, preparaven el gran Diccionari català-valència-balear. La seva tesi, defensada el 1961, fou publicada per la Societat Castellonenca de Cultura el 1964. Gulsoy fou professor de la lingüística hispànica a la Universitat de Toronto (1958-1991). Hi va establir un programa d’estudis catalans i estimulà un bon nombre de vocacions, concretades en un seguit de tesis doctorals. Al mateix temps hi va enriquir la coŀlecció catalana de la biblioteca d’aquesta universitat, que al llarg de temps va ser una de les més riques de Nord-Amèrica.

Gulsoy participà activament en la secció Provençal-Català de la Modern Language Association of America. Un dels fundadors de la North American Catalan Society (1978), en fou el president (1980-1982). Va prendre part en les tasques de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, i va coŀlaborar en moltes iniciatives no solament als Estats Units i al Canadà, sinó també al Principat i al País Valencià.

Al començament de la seva carrera, Gulsoy acompanyà Joan Coromines, en diverses ocasions, al Pirineu i al País Valencià, i s’instruí en la pràctica de fer  enquestes toponímiques i dialectals, cosa que li permeté fer enquestes en aquestes àrees pel seu compte en endavant. Altrament, dugué a terme una obra considerable, reflectida especialment en els seus Estudis de gramàtica històrica (1993) i en els Estudis de filologia valenciana (2001; Premi Serra d’Or de Catalanística 2002).

L’any 1975 Joan Coromines va invitar Gulsoy a ser al seu coŀlaborador, junt amb Max Cahner,  en la redacció del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. La seva contribució a aquest diccionari va ser molt significativa. Com a un dels coŀlaboradors va participar, a més, en la preparació de l’Onomasticon Catalonia.

Per tot plegat, Gulsoy assolí un gran prestigi en els ambients acadèmics, que li valgué d’ésser nomenat membre de la Royal Society of Canada (1982), membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1994) i Doctor honoris causa de les Universitats de Barcelona (1998) i de València (1999). Ha rebut  el Premi Internacional Ramon Llull, de la Fundació Congrés de Cultura Catalana (1982); el Premi Catalònia, de l’Institut d’Estudis Catalans (1988), i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1998). D’altra banda, el 1999 la “Catalan Review” li va oferir un volum d’homenatge,  coordinat per Philip D. Rasico, Donna M. Rogers i Curt Wittlin, que ens permet de conèixer d’una manera detallada la seva biografia i la seva extensa aportació als diversos camps de la lingüística.

(Text extret del pròleg de Josep Massot i Muntaner en el llibre Estudis de llengua i literatura catalanes LIII. Homenatge a Joseph Gulsoy 1. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006).

Addenda:  El 3 de juny de 2006 féu una conferència filològica al Casal del Països Catalans de Toronto sobre el tema “La terminació de la primera persona del present d’indicatiu de les diferents variants del català”, en ocasió del viatge del grup de l’IPECC que visità Canadà i el Quebec.

Joel Inglada Vidal

Joel Inglada neix a Barcelona l’11 d’abril de 1950. Fill de Maria Eugènia Vidal Güell (filla de l’escriptor Plàcid  Vidal), nascuda a Reus i de Pere Inglada Sanmartí, originari de Barcelona.

Descendent de personatges singulars, un dels seus avis era Plàcid Vidal i Rosich (1881-1938), poeta, novel·lista i cronista i, l’altre, Eduard Toda i Güell (1855-1941), autor d’importants obres de restauració del patrimoni històric català.

L’any 1954 el seu pare, després de la separació matrimonial, arriba a São Paulo, i hi porta el petit Joel, d’aleshores 4 anys. El 1958 hi arriba Anna Inglada Sanmartí, una de les germanes del pare, per complementar l’ambient familiar.

Joel Inglada cursa tots els estudis a São Paulo, i l’any 1976 es llicencia  d’Arquitectura per la Universitat Presbiteriana Mackenzie. Desenvolupa projectes arquitectònics lligats a l’àrea comercial, vivendes i interiorisme.

Arquitecte de professió, exerceix de Secretari General de l’Associació  Cultural Catalònia i de coordinador de les activitats culturals de promoció de la cultura i les tradicions catalanes, com ara mostres de cinema, exposicions, concerts de música tradicional i clàssica, etc.

No té cap més contacte amb la seva terra natal fins l’any 1995, quan, després de la mort del seu pare i de la seva tia, decideix viatjar a Catalunya per conèixer i retrobar les seves arrels.

L’any 1995, ja casat i amb dues filles, torna a Barcelona i contacta amb la seva mare per primer cop després de la separació. Aquest moment canvia la seva vida. El retrobament familiar i la fascinació de la ciutat el fan prendre una ferma decisió i quan arriba a São Paulo i, seguint la indicació d’una amiga de la mare, s’incorpora al Casal Català de São Paulo, desconegut per ell fins aquell moment.

L’any 1996 comença la seva participació al Centre Català  i d’aleshores ençà n’és el secretari general. Des de la primera exposició “O perfil de um povo”, resultat de les seves impressions en retrobar les seves arrels a Catalunya, coordina els esdeveniments culturals de l’Associació Cultural Catalònia.

Aquesta exposició itinerant explica l’evolució de l’arquitectura catalana, des del Romànic fins als dies actuals, i va estar exposada a cinc estacions de Metro de São Paulo i a dues universitats d’arquitectura.

Altres esdeveniments que ha coordinat: les cinc Mostres de cinema català al Centre Cultural de la municipalitat de São Paulo; exposicions enviades per la Generalitat i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya; programació de concerts de música tradicional i clàssica catalana.

El desembre de 2006 va organitzar per primera vegada al Brasil, la presentació de l’Oratori El Pessebre de Pau Casals i Joan Alavedra, amb una coral de 80 veus, Orquestra Simfònica i cinc solistes, tots brasilers, interpretant la versió original de l’obra, o sigui, en català.

Participa a la Trobada de Casals Catalans del Con Sud d’Amèrica, a Montevideo (2003), i a la Trobada Mundial de Casals Catalans a Girona (2005).

László Major

László Major neix a Diósgyór (Hongria) el dia 1 de novembre de 1944. Fill de László Major sénior i d’Aranka Marinova Major.

És exbecari en Filologia portuguesa per la Universidade Pontíficia Católica de Rio de Janeiro, llicenciat en Filologia espanyola i italiana per la Universitat Rolando Eötvös de Budapest i llicenciat en Relacions Internacionals per l’Escola Superior de Ciències Polítiques de Budapest.

És cofundador i professor associat del primer Departament de Filologia Portuguesa d´Hongria, a la Universitat de Budapest.

Ha exercit d’Ambaixador d’Hongria a l’Uruguay (1987-1989), Ambaixador d’Hongria a l’Argentina (1990-1994), acreditat al Paraguay.

László Major fou Cònsol General d’Hongria a Barcelona els anys (1996-2001) amb competències a les Balears, València i el Principat d’Andorra, i Degà del Cos Consular de Barcelona (2000-2001) i com a tal va fer un servei inestimable per consolidar i aprofundir les relacions entre Catalunya i Hongria i l´ús social del català dintre el Cos Consular.

Per citar només alguns moments destacats del seu exercici al consolat, mencionem la visita oficial a Budapest del president de la Generalitat de Catalunya, Molt Honorable Sr. Jordi Pujol (any 2000), la visita també oficial a Hongria del Conseller en Cap, Sr. Artur Mas (2002)  i la tramitació d’un viatge d’estudis a Catalunya de polítics hongaresos de Romania, Eslovàquia, Sèrbia i Ucraïna amb la finalitat d’estudiar el funcionament de l’Autonomia catalana.

L´11 de maig del 2000 László Major organitza a Vallbona de les Monges la primera conferència d’historiadors catalans i hongaresos i un homenatge a Gerbert d’Orlhac i a la Reina Violant d´Hongria, en què també hi assisteixen membres de l´IPECC.

L´11 d´octubre del 2001 el nou cònsol d’Hongria a Barcelona, András Gulyás, fa un homenatge a la reina Violant d’Hongria, muller del rei Jaume I el Conqueridor i promet restaurar la tomba de la reina, seguint l´exemple de László Major.

El juny de 2002, el mateix cònsol, fa lliurament a l’abadessa del monestir de Vallbona de les Monges d’un xec de 12.000 euros per restaurar la tomba de la reina Violant. (Es restaurà el 2004 i s´inaugurà el febrer de 2005).

El maig de 2002 inaugurà al Castell de Buda, a les sales de la Fundació de Cultura Hongaresa, l’exposició de l’aquarel·lista català Albert Estrada Vilarasa, amb la presència de l’artista i del Director General de Presidència de la Generalitat de Catalunya.

El dimarts, 10 de setembre de 2002, László Major rep, parlant en català, a la Universitat de Budapest, una delegació de 19 persones de l’IPECC. També l’endemà envià a l’IPECC una adhesió oficial en català, a la recepció de l’Onze de Setembre de 2002 a l’Ajuntament de Buda.

Ha estat Cap de Protocol Diplomàtic del Ministeri d’Afers Exteriors d’Hongria i responsable de totes les ambaixades i consolats acreditats a Budapest (2001-2007).

László Major ha escrit diverses obres sobre literatura catalana i occitana.

És autor del Pròleg el Diccionari Hongarès-Català de K. Faluba i K. Morvay (Barcelona, 1997).

A més de conèixer, parlar i escriure el català, també coneix l’occità.

Eva Pruss Romagosa

Eva Pruss Romagosa, nascuda a Braunschweig (Brunswick, Baixa Saxònia- Alemanya) el 15 de gener de 1967, és filla de Heinz Pruss, alemany, i de Matilde Romagosa i Gironella.

Tot i haver nascut a Alemanya sempre s’ha sentit molt catalana i ha treballat des de ben petita al costat de la seva mare, presidenta del Casal Català de Hannover, per Catalunya i la seva projecció exterior.

Des de ben joveneta ha contribuït a les tasques del Casal, corregint les traduccions a l’alemany de les diverses activitats catalanes que s’hi fan. Acompanya en les seves visites a Alemanya als castellers, esbarts, grups musicals, solistes, cantants, etc., exerceix com a secretària i ajuda en tot el que és necessari.

És llicenciada en Filologia Catalana i Castellana per la Universitat d’Hamburg, on també hi estudià el Llenguatge de Signes. Ha ampliat els seus estudis a la Universitat de Barcelona, on ha fet la Tesina i un projecte d’investigació sobre el Llenguatge de Signes en llengua catalana, amb una beca Erasmus.

Gràcies a les seves altes qualificacions va ser contractada per la Universitat Lliure de Bremen per fer de lectora de català.

Col·laborà en l’execució del monument que féu l’IPECC a Pau Casals a Wolfenbüttel, l’any 1986. També treballà per fer possible un bonic projecte del Casal i de l’IPECC: la creació de la geganta Elisabeth-Cristine, esposa del rei Carles III, tan lligada a la història de Catalunya. Va ser l’Eva qui viatjà a Catalunya per seguir les tasques de la construcció de la geganta a Can Boters. La geganta, Elisabeth-Cristine, és d’una bellesa excepcional i d’un gran valor sentimental pel que representa i per tot el treball i dedicació que ha comportat. Més tard, l’Eva Pruss va portar a Barcelona la Capgrossa Maria Teresa d’Àustria.

És cofundadora de l’Agrupació Pau Casals Freunde-Amics de Pau Casals de Wolfenbüttel, des del 1985.

L’Eva, amb la seva gran força de persistència, treball i entusiasme, ha ajudat a fer possible la cinquantena d’actuacions que l’Associació Amics de Pau Casals-Pau Casals Freunde ha fet a Wolfenbüttel: conferències, concerts,

dies del llibre, aniversaris del monument a Pau Casals, i de la Geganta Elisabeth-Cristine. També treballà per a l’acció “Lessing a Barcelona”,  juntament amb Matilde Romagosa, per posar un bust de Lessing al pati de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració de l’IPECC.

Un altre esdeveniment en el qual treballà fou la presentació per primer cop de l’Oratori El Pessebre de Pau Casals, a la Catedral de Braunschweig (es va repetir dues vegades més) i una a Magderburg, a l’ex-RDA. Els seus esforços actuals són perquè s’arribi a representar a Hamburg.

Ha fet diverses estades a Barcelona per fer intercanvis catalans, per treballar de traductora i per preparar activitats alemanyo-catalanes.

A Alemanya, no para mai de treballar per Catalunya i per la seva projecció exterior, tot fent d’intèrpret, moderadora d’actes entre els dos països, iniciadora de temes culturals, fa d’acompanyant dels diversos artistes visitants, organitza cada any el Dia del Llibre, munta exposicions i cuina plats catalans en actes culturals.

I, una tasca que a voltes passa desapercebuda, però que és molt important, és la que fan persones com l’Eva i que la facin des de l’exterior, que és la tasca d’escriure per informar i fer notar a les editorials i a les televisions que publiquen falses informacions sobre els Països Catalans, degut a la influència espanyola, que s’equivoquen, que informen falsament, i que cal aclarir-ho per no confondre als alemanys. Aquesta mateixa actitud crítica la fa servir en els mètodes de les escoles d’idiomes, on sovint hi apareixen errades i consideracions equivocades, com per exemple que a Andorra la llengua oficial és el castellà, o que a l’Estat Espanyol hi ha cinc idiomes oficials (hi afegeixen el valencià).

Eva Pruss i Romagosa té una filla de cinc anys, la Joelle, la llengua materna de la qual és el català.

L’Eva s’estima Catalunya i des de ben jove aquesta flama catalanista l’ha guiada en el seu trajecte vital, ha lluitat per mostrar aquest esperit en totes les activitats. Sempre es destaca en ella el seu gran entusiasme i el seu compromís.

Eliseu Trenc

Eliseu Trenc, nascut el dia 24 d’octubre de 1944 a Masèras (Occitània), és fill d’Antoni Trenc Cases i de Pilar Ballester Naval.

Historiador de l’art, catalanista i hispanista francès, és president d’honor de l’Association Française des Catalanistes i membre corresponent a París de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

El doctor Eliseu Trenc és fill de Masèras, al Comtat de Foix, però de pares provinents de la Franja de Ponent, d’Albelda, a la comarca de la Llitera, on es parla català.

Va estudiar a la Sorbona de París, on, ara fa trenta-tres anys, defensà la seva tesi “Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona”.

La seva activitat docent està unida amb:

La Universitat Autònoma de Barcelona, (EUTI), 1972-1977; La Universitat de Rennes, 1987-1991; La Universitat de París III (Sorbonne Nouvelle), 1991-1996; Actualment imparteix la seva docència a la Universitat de Reims, 1996-2007.

És membre de la Casa de Velàzquez, 1980-1983.

Els temes predilectes de l’estudi i divulgació del doctor Trenc són:

El Modernisme català: arts gràfiques, cartellisme, exlibris, pintura, escultura;  El Simbolisme literari i plàstic (Apel·les Mestres, Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer, Adrià Gual); Les influències franceses de l’art català i espanyol dels segles XIX i XX (pintura, escultura); L’art català i espanyol a França en el segle XIX, del Romanticisme al Realisme; Les relacions artístiques i literàries París-Barcelona; La relació entre el text i la imatge en els llibres il·lustrats de poesia.

És autor d’una vasta sèrie de llibres, catàlegs i articles en català, castellà i francès.

És organitzador d’una sèrie de Congressos francesos i europeus de catalanística d’ençà els anys 1990 a París, Rennes, Montpeller, Beziès i Andorra.

Mateu Turró Calvet

Mateu Turró i Calvet, nascut a Palau Saverdera (Alt Empordà) el 24 juliol 1949, és fill de Josep Turró i Corominas i de Maria Calvet Turró. Casat amb Isabel Bassols, tenen tres fills: Josep, Laura i Ernest. Resideix a Luxemburg des del 1988.

És Doctor Enginyer de Camins, Canals i Ports (Universitats de Madrid i Barcelona),  Master of Science (University of Michigan, EUA) i Catedràtic d’Infraestructures del Transport i Territori de la Universitat Politècnica de Catalunya (Escola d’Enginyers de Camins), en situació de serveis especials. Entre els anys 1995-96 va ser Visiting Fellow al St Antoni’s College de la Universitat d’Oxford.

Va deixar el càrrec de Director de l’Institut Català per al Desenvolupament del Transport, l’octubre del 1988, per anar a Luxemburg a incorporar-se al Banc Europeu d’Inversions, del qual actualment és Director Associat a la Direcció General de Projectes.

És un dels càrrecs més alts exercit per un català en aquesta institució europea. Ha publicat nombrosos articles i llibres (en català, castellà, francès i anglès) sobre els temes de la seva competència.

Mateu Turró sempre està disposat a oferir la seva experiència i coneixements a les institucions catalanes. Entre altres, ha estat coordinador del Fòrum de les Infraestructures de Catalunya i actualment és assessor de l’EURAM.

El 1988 s’incorpora a la Junta del Centre Català de Luxemburg, on ha estat tresorer i actualment n’és vicepresident. A Luxemburg ha estat animador de l’activitat sardanista; la tasca de promoció de la sardana que s’ha fet des del Centre Català de Luxemburg, amb ballades i classes, que ell ha impartit de manera sistemàtica durant un cert temps, ha fet mereixedor el Centre d’un guardó de l’Obra del Ballet Popular per la promoció de la sardana, l’any 1998.

Persona de bons contactes amb el món cultural i universitari català, ha posat sempre aquests coneixements i contactes al servei de la projecció exterior de la cultura catalana organitzant conferències d’escriptors catalans, exposicions d’art i diversos intercanvis entre artistes catalans i luxemburguesos.

Actualment treballa en una acció cultural patrocinada per l’Institut Camôes de Luxemburg, l’Institut Ramon Llull i institucions de Manresa sobre la figura de Luis de Camôes basada en una instal·lació d’una artista catalana que, després d’haver estat exposada a Luxemburg, viatjarà a Lisboa, Porto i Manresa.

En Mateu Turró, que durant tots aquests anys ha tingut una activitat professional i acadèmica intenses,  utilitza sempre que pot, tant en els escrits com en les seves conferències, la llengua catalana aprofitant totes les ocasions que se li presenten per fer conèixer la situació tan particular del nostre país i la nostra cultura.