Biografies dels premiats: 2004

Ferran Ayala i Soler

Va néixer a Sant Martí de Provençals (Barcelona), el 9 d’abril de 1942. Fill d’en Joan Ayala i Soler (sereno municipal) i de Montserrat Soler i Fitó, la qual va ser mestra d’escola fins al començament de la guerra.

L’any 1962 es va expatriar a l’Estat francès i durant dos anys va ser president del Casal Català de Tolosa, càrrec que va deixar per a dedicar-se per complet a la ràdio. Fa 20 anys que dirigeix “La Veu dels Països Catalans” a Ràdio Occitània, que és una emissora que emet en català, occità i portuguès. Treballa benèvolament 40 hores cada mes per a preparar les emissions.

Des de fa 23 anys intervé en les emissions en català d’aquesta emissora, amb un horari de les 16 a les 17 h, amb una programació que abasta els fets, els costums, la història i, en general, tot el que fa referència a la cultura dels Països Catalans, i des de fa tres anys les emissions de Ràdio Occitània encara es dediquen amb especificat als Països Catalans.

La graella dels programes es divideix així:

- Dilluns: contes i llegendes
- Dimarts: País Valencià (La veu de l’Horta)
- Dimecres: el Principat
- Dijous: Andorra
- Divendres: Pobles de la Franja de Ponent

(L’agraïment dels pobles és gran, ja que han tramés més de 300 cartes d’agraïment).

Les ràdios locals, a les quals se’ls envien els programes radiofònics que fa Ràdio Occitània, informen de les emissions programades i d’aquesta manera es van teixint uns llaços de germanor entre Occitània, Catalunya, el País Valencià i la Franja d’Aragó.

PROGRAMA EN CATALÀ DE “LA VEU DELS PAÏSOS CATALANS” A RÀDIO OCCITÀNIA

A Barcelona i a tot el món es pot escoltar diàriament per Internet, de les 16 a les 17 hores el programa esmentat. La web és la següent: www.radio-occitania.com.

Fins ara, en Ferran Ayala i Soler ha portat a terme:

- 60 programes de pobles i ciutats del País Valencià.
- 18 programes sobre les terres de l’Ebre.

I encara continuen.

Actualment prepara un programa especial sobre el somni d’Occitània.

En resum, els programes actuals són:

- CONTES I LLEGENDES
- LA VEU DE L’HORTA
- TERRES DE L’EBRE
- TRENCAR EL SON

En aquests moments, s’ha reprès la col·laboració entre Ràdio Occitània i el nou president del Casal Català de Tolosa, que havia quedat interrompuda. Això segurament representarà que el Casal Català de Tolosa pugui contribuir econòmicament per tal que Ferran Ayala i Soler pugui mantenir la programació de Ràdio Occitània, ja que no li arribava cap subvenció per part del Casal Català. Seria bo que pogués rebre altres ajudes econòmiques.

Fidel Bofill Bosch

Nat a Vic, comarca d’Osona, el 3 d’agost del 1934. Fill d’Antoni Bofill i Codina i d’Assumpció Bosch i Casanovas. Casat amb Sol Vilamala; té dues filles: Íngrid i Sabina. Estudià batxillerat al Col·legi de Sant Miquel dels Sants, on destacà en el camp del dibuix i la poesia. Va ser un alumne estudiós, interessat principalment en les matèries d’humanística. Estudià Belles Arts a l’Escola Municipal i, més tard, amb el pintor Pous-Font. Més tard, va perfeccionar els seus coneixements artístics amb el pintor vigatà Joaquim Asensio a qui acompanyava a Barcelona per a descobrir noves possibilitats artístiques. Traspassat el pintor, en Bofill va anar evolucionant i es llançà a l’aventura de les formes i els colors. Després, va decidir anar-se’n a l’estranger a ampliar horitzons i recorregué molts països i va fer amistats diverses. També se n’anà a Eivissa i finalment s’instal·là a Barcelona, on compartí estudi amb dos companys pintors. L’experiència barcelonina durà deu anys (1958-1968). Ja casat, anà a viure a Vilanova de Sau. Els seus passos, amb el temps, l’han portat a Creta (Grècia), on continua vivint; es dedica a la pintura i a la literatura ensems que actua com si fos representant de Catalunya a l’exterior.

A Fidel Bofill, a part de la pintura, la ceràmica i la poesia, l’encisa la música i el jazz especialment. Amb la muller i les filles formà un quartet. Com a pintor va ser membre actiu de l’Agrupació d’Artistes de Vic, i un cop desapareguda, fundà, amb altres pintors, “El Cloquer”, una associació d’artistes de Vic i comarca, de la qual va ser president uns quants anys. I com a afeccionat a la música, va ser un dels promotors de les Joventuts Musicals de Vic i comarca, i esdevingué el primer president d’aquesta agrupació, la qual va contribuir molt positivament a la divulgació de la música. I en Bofill com a gran coneixedor de la cançó catalana sempre n’ha estat tant promotor com propagador. Durant l’època en qüestió, ell col·laborà a la revista “Oriflama”, ja desapareguda, de la qual en va ser el director artístic. També va ser col·laborador dels periòdics “Ausona” i “El 9 Nou” de Vic, i de la revista “Llengua Nacional” de Barcelona i d’altres franceses; igualment de les revistes musicals “Ritmo” i “Aria Jazz” de Madrid. Ha escrit articles sobre gastronomia i és un estudiós de la cuina catalana medieval. Ha publicat llibres en prosa i de poesia. Ha estat guardonat en certàmens diversos tant en una modalitat com en l’altra. El 2003 es presentà als Jocs Florals de Tolosa de Llenguadoc, amb poemes en llengua catalana i va ser premiat, a l’igual que va ser guardonat amb la Medalla d’Or Ciutat de Vic, la Medalla d’Or de la Vila de Perpinyà, el Premi Francesc Català als Jocs Florals del Rosselló, el Premio la Pace nel Mondo, el Premio Brughero a Itàlia, la Coupe de la Ville de París, etc.

Cal remarcar que el pintor Bofill ha estat present a les biennals i manifestacions artístiques més importants i ha exposat a tots els continents; i en les seves exposicions arreu d’Europa, ha fet prevaler sempre la seva condició de català i ela catàlegs s’han imprès en el nostre idioma i en la llengua del país on exposa. La seva obra figura en més de cinquanta museus i institucions públiques, a la qual se li ha dedicat una extensa biografia amb més de 15 monografies personals, algunes traduïdes a diversos idiomes. La seva obra se cita en una gran quantitat de diccionaris i publicacions especialitzades. Fidel Bofill i Bosch actua com a català allà on es troba, a més, és el representant de l’IPECC a Creta i coopera també en manifestacions d’art, música, festes populars, exposicions, museus… Del 4 al 9 de desembre de 2003 organitzà sis Jornades Catalanes a Creta amb un grup de 40 catalans de l’IPECC amb la participació de les autoritats locals i organitzà l’actuació de la cantant catalana, Maria Laffitte (que venia amb el grup) a la festa major d’Agios Nikolaos i a 5 vetllades.

Com a colofó i atès que no tenim oportunitat ara i aquí d’admirar cap de les seves pintures, per què no fem un petit tast de la seva poesia? Del llibre Sota l’ombra de l’olivera (Premi Carles Grandó del 2000), publicat en bilingüe català-francès, en transcriurem uns versos:

De la història/ en servo el secrets,/ dels déus/ en concec les flaqueses/
I ells,/ mig divins, mig humans,/ m’han condemnat a viure.
Per què no em vas donar/ sandàlies alades,/ Atena lluitadora?

Kálmán Faluba

Va néixer a Budapest el 17 de setembre del 1941.

Es llicencià en filologia hispànica i italiana a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest, on actualment és professor.

El 1971 va poder introduir l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes en els plans d’estudi de la Universitat Eötvös Loránd de Budapest (ELTE), i d’aleshores s’imparteixen, sense solució de continuïtat, no només cursos pràctics de llengua, sinó també assignatures de gramàtica i història literària catalanes. Aquest fet ha contribuït a la formació d’un grup important de catalanòfils a Hongria.

Va participar en la fundació de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, la qual cosa va tenir lloc l’any 1973 i en el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que se celebrà el 1986.

El Doctor Faluba ha publicat obres sobre lingüística (gramàtica i lexicografia), història de la literatura, situació del català i de les altres llengües no estatals d’Espanya, així com també sobre les relacions de la catalanística amb el seu país. En col·laboració amb Károly Morvay, deixeble seu, ha tret a la llum els diccionaris català-hongarès (1990) i hongarès-català (1996). Aquesta important obra va ser distingida per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) amb l’atorgament del Premi Catalònia compartit pels dos autors (1992). En un altre ordre de coses, el Doctor Faluba és co-director de la col·lecció “Katalán Könyvtár” (Biblioteca Catalana) de literatura catalana en hongarès, amb set volums publicats. En col·laboració amb editorials dels Països Catalans ha promogut la traducció al català d’obres literàries hongareses.

La important tasca del Doctor Faluba a favor de la llengua i la cultura catalanes s’ha vist recompensada amb la Creu de Sant Jordi l’any 1990, i el 1993 va ser guardonat amb el Premi Internacional Ramon Llull, atorgat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Mary Martin Foreman

Nascuda a Sulphur (Louisiana), el 15 de maig del 1956. Filla de Kenneth Martin i d’Audrey Foreman. Casada el 24 de juliol del 1997 amb Joan Guàrdia i Palou (a qui va conèixer per Internet).

És nord-americana, però se sent catalana i, atès que desconeix el castellà, sempre lluita a favor de la llengua catalana. La Mary Martin Foreman viu a Lousiana, però li agradaria de venir a viure i treballar a Catalunya i creu que el futur del nostre país és el de ser sobirà i lliure. Una de les recomanacions que sol fer és que els estrangers que vinguin a Catalunya aprenguin el nostre idioma per tal de conèixer-la i apreciar-la, que és el que ella ha fet: sap el català i ha estat en diversos llocs com la Catalunya Nord, Mallorca, Montserrat, els Pirineus, i, a part de Barcelona, coneix algunes comarques del Barcelonès, Girona i Lleida.

Mary Martin Foreman s’interessà per Catalunya gràcies a un vídeo sobre una entrevista amb el tenor català Josep Carreras, l’any 1991 o 1992. El cantant va parlar breument de la repressió per part del dictador Francisco Franco i del fet de no haver pogut parlar la seva llengua en públic. Tot això li va semblar encara més inversemblant quan es va assabentar que aquesta situació havia durat fins als anys setanta. Llavors, la Mary va voler saber més sobre Catalunya i va venir a la nostra terra per primera vegada l’any 1993. A Barcelona va fer amistats amb gent catalana, que més que amics, van esdevenir família.

L’any 1994 ella tornà a Catalunya i aleshores decidí posar-se a estudiar seriosament el català i ho va fer amb el curs “Digui, digui”, que s’emportà als EE.UU. on cada nit es dedicava a l’aprenentatge del nostre idioma i ja el mes de març del 1995 va poder llegir un llibret en català sense ajut de cap diccionari. De mica en mica, va anar acumulant llibres, diccionaris, CDs, CD-ROMs… tot allò que podia trobar en català. Un dia, parlant amb una amiga de la seva passió per ampliar els seus coneixements sobre Catalunya, aquesta li digué que Internet podria facilitar-li’n més informació i tal vegada, podria conèixer més catalans. Es connectà, doncs, a Internet. Era el 1995 i no va trobar gaire cosa comparat amb tot el que t’ofereix aquesta xarxa avui dia. Va començar a fer pàgines web en català per tal de fomentar-ne l’ús per Internet i ensems promoure el coneixement de la cultura catalana i de Catalunya. El mes de març de 1996 va iniciar una col·laboració a través d’Internet amb Joan Guàrdia i Palou per fer pàgines sobre el cantautor Lluís Llach. Aquesta cooperació es va anar intensificant i ambdós col·laboradors es passaven hores i hores parlant per Internet, també feien servir l’e-mail i programes com “Powwow”… fins que van ser parella primer i finalment, es casaren el 24 de juliol de 1997.

Aquesta lluitadora per la nostra llengua i cultura és persistent i sap que Internet és un bon mitjà per arribar arreu i l’utilitza tant com pot. Les seves pàgines web s’obren amb un “Benvinguts sigueu amics meus catalans” sobre la bandera catalana: les quatre barres. Ella tracta temes diversos a la seva Mary Martin’s Catalan Home page (català) i afirma que rep moltes cartes de persones amables d’arreu del món i que li pregunten: “Quina és la història de la teva passió per Catalunya?”. La Mary té feta una pàgina web on intenta explicar els fets, ja que explicar com li importa Catalunya és impossible… Qui vulgui contactar amb la Mary Martin Foreman pot fer-ho a: www.catalunya-lliure.com.

Carles Gisbert i Cuesta

Nat a Barcelona, el 31 de juliol del 1931. Fill de Carles Gisbert Orta i Rosario Cuesta López. A casa seva es parlava català, si bé la mare era de família valenciano-castellana. El petit Carles aprengué a llegir i escriure durant la guerra civil espanyola i el primer llibre de lectura seva fou El primer llibre de lectura d’en Joaquim Pla i Cargol. Les circumstàncies de l’època franquista van obligar al jove Carles a fer la resta dels estudis de batxillerat i la carrera de perit industrial en castellà. Durant aquell període, ell va pertànyer a diversos grups catalanistes, la majoria dels quals estaven associats amb agrupacions excursionistes.

La seva primera feina va ser a l’empresa Focomin (Fomento de Comercio Internacional) que l’enviava a Suècia a comprar acer inoxidable, on hi va anar moltes vegades del 1952 al 1953. Finalment, decidí quedar-s’hi i va treballar com a enginyer a l’empresa Ericsson, dedicada a la telefonia, durant dos anys i mig (era als començaments dels cinquanta).

Més tard, va decidir fer-se autònom i es dedicà a fer traduccions tècniques durant nou anys. Després, va fundar l’empresa CBG-Konsult AB el 1965, especialitzada en traduccions i documentació tècniques. La seva firma ha estat sempre vinculada a Catalunya i sovint ha tingut empleats catalans. Actualment, dels 100 treballadors fixos a Estocolm, més una vintena treballen a les filials de Gothemburg, Brusel·les i Yokohama (Japó), i n’hi ha uns deu de catalans que ocupen llocs clau en aquesta empresa “catalana”.

L’any 1980, en Carles Gisbert i Cuesta juntament amb Maria Rosa i Josep Domènech, Ramon Bohigas, Ramon Cavallé, Mercè de las Heras i altres persones, va fundar als Països Nòrdics l’Associació Cultural Catalana “Les Quatre Barres”. Ell va participar en tot moment en les activitats portades a terme per “Les Quatre Barres”, primerament com a membre de la Junta i, més tard, com a vicepresident i després com a president, càrrec que va ostentar durant molts anys. Mentre ha exercit una funció o l’altra, ell no ha esmerçat esforços per a tirar endavant l’entitat organitzant conferències, excursions, visites i cursos. També ha contribuït a la difusió de la cultura catalana com a autor d’escrits diversos. Així mateix, aquest català ha impartit conferències sobre Catalunya, la seva cultura i la seva indústria en diferents universitats i associacions empresarials sueques. A més d’això, durant els darrers 20 anys, els locals de la seva empresa han estat la seu dels molts actes que “Les Quatre Barres” organitzats a Estocolm.

Com a professional, en Carles Gisbert i Cuesta és una persona molt coneguda a la capital sueca, atès que la seva companyia és la segona del país en volum de negoci i que a més, ha estat fundada per un estranger comunitari que compta amb bastants col·laboradors catalans. Tot això ha fet que el nom de Catalunya “soni” positivament a Suècia.

La personalitat d’en Carles Gisbert i Cuesta va molt lligada a la catalanitat i, actualment, a través de la seva empresa realitza i sufraga amb fons propis una campanya orientada a convèncer les empreses que venen els seus productes a Catalunya que tradueixen els manuals dels usuaris al català. Aquesta tasca ha durat més de 12 anys i malgrat les moltes dificultats trobades, ara comença a donar fruits.

Els esforços portats a terme per en Carles Gisbert i Cuesta van quedar ben palesos en un programa que va emetre TV3 ja fa algun temps, en el qual Miquel Calzada (Mikimoto) va entrevistar aquest català de socarrel.

Angelika Maass

Nada a Sonneberg-Thüringen (Alemanya) el 22 de novembre del 1952. La infantesa la va passar a Montabaur (Alemanya), i a partir de l’abril de 1964 va viure al Cantó de Zürich (Suïssa). Actualment resideix a Kilchberg, al costat mateix de Zürich.

Del 1965 al 1971 va anar al Liceu (Gymnasium) a Winterthur (Suïssa), on va fer el batxillerat (Matura Typus B, llatí). I a partir del període 1971-1979/80 va estudiar a la Universitat de Zurich, si bé va anar dos semestres (és a dir: un any) a la Universitat Complutense de Madrid. Les assignatures que va fer a Madrid van ser: Literatura i llengua castellanes, Crítica literària, Filosofia, amb opcions de literatura alemanya, Català i Persa. El 1981 va presentar una tesi sobre Azorín (Azorín oder der Mensch im Zeichen der Ebene. Eine Auseinandersetzung mit dem Werk Azoríns am Beispiel von “La ruta de Don Quijote”, publicada en una versió ampliada l’any 1984). Aquesta tesi li va valer el doctorat. Després durant els anys 1981/1982 va impartir cursos de literatura castellana a la Universitat de Zürich.

La Dra. Angelika Maass s’ha dedicat a escriure i a la traducció. Les seves antologies Meisternovellen von Conrad Ferdinand Meyer (Manesse Bibliothek der Weltliteratur, 1a edició el 1987), Goethe-Briefe an Frauen (Deutsche Verlags-Anstalt, Stuttgart 1996, Insel-Taschenbuch, Frankfurt, 1a edició el 1999) van ser editades, així com també l’homenatge al Professor Werner Weber (Ammann, Zurich), de qui va ser ajudant a l’Institut de Crítica Literària de la Universitat de Zurich del 1985 al 1987.

Des de l’any 1984 és redactora cultural del periòdic Landbote (Winterthur, Suïssa) i les seves col·laboracions se centren en articles sobre literatura i fotografia.

Els anys 1980 i 1990 va presentar unes ponències a la Universitat Popular de Zurich sobre teatre en relació amb les actuals posades en escena al teatre de Zurich.

Pel que fa a la tasca que ha desenvolupat la Dra. Maass a favor de la llengua i la cultura catalanes, cal dir que durant el període 1981-1996, es dedicà a fer traduccions del català a l’alemany, parcialment amb comentaris i epíleg, de cinc obres (tres novel.les, contes, poemes en prosa) de l’escriptora Mercè Rodoreda (1908-1983), els títols de les quals són els següents:

- Viatges i flors — Reise ins Land der verlorenen Mädchen (1981)
- Mirall trencat — Der zerbrochene Spiegel (1982)
- La meva Cristina – Der Fluss und das Boot (1986)
- Aloma – Aloma (1991)
- La mort i la primavera – Der Tod und der Frühling (1996)

Totes aquestes obres traduïdes a l’alemany van ser publicades per l’Editorial Suhrkamp, de Frankfurt (Alemanya) i algunes d’elles van ser reeditades diverses vegades. També ha fet algunes comunicacions i ponències sobre l’escriptora catalana. I va fer diversos intents, malauradament sense èxit, per tal de convèncer l’editorial Suhrkamp que publiqués les traduccions de les novel·les de la Rodoreda Jardí vora el mar i El carrer de les Camèlies. La traducció a l’alemany d’algunes de les obres de l’escriptora catalana li han valgut diversos premis a la Dra. Maass.

Des de la primavera d’enguany, la Dra. Maass s’ha dedicat a traduir a l’ alemany una novel.la d’un jove autor català, que serà publicada per l’Editorial S. Fischer de Frankfurt. I el més de setembre d’aquest mateix any va sortir un llibre de poesia, titulat Am Abend geht dir die Nacht auf, premiat actualment pel Cantó de Zürich.

L’interès de la Dra. Maass per la llengua i la cultura catalanes l’han portada a col·laborar en periòdics d’expressió alemanya fora de l’àmbit universitari, la qual cosa ha contribuït a difondre i fer conèixer millor el nostre país en l’aspecte lingüístic i cultural d’una manera molt extensa. És igualment obvi que els traduccions que ella ha fet a l’alemany de la Mercè Rodoreda i d’una antologia d’autors catalans contemporanis com Und lass als Pfand, mein Liebling, dir das Meer (Vervuert, Frankfurt 1988 i després, editades per Piper, Munich), de molt alt nivell, cal dir-ho, són un exemple més de la seva implicació amb Catalunya.

Francesca Ribas de Cardús

Va néixer a Barcelona el 19 d’octubre del 1924. El pare de Francesca Ribas, un gran home i gran català, va ser diputat al Parlament de Catalunya i metge del President Lluís Companys, i va ser qui va inculcar a la seva filla un gran amor per la terra catalana. Es van exiliar a França, però va viure uns anys als Pirineus. Allà era primordial ajudar els catalans, jueus i tots aquells perseguits pels nazis. Va ser un temps de moltes emocions i situacions que van fer madurar la noieta que tenia en aquella època tretze, catorze i quinze anys. Un record que ha servat sempre a la memòria.

Quan era a França va conèixer David Cardús, que més tard esdevindria el seu marit. Ben aviat varen coincidir en tot allò que era catalanisme i sempre més la parella ha intentat ajudar la seva pàtria tan estimada. L’experiència de la Francesca Ribas en retornar a Catalunya, on va haver d’aprendre el castellà i fer els estudis del batxillerat espanyol. Era una bona estudiant i en va sortir amb un mestratge de farmàcia i els exàmens del PHD. Estudiar molt va omplir aquells anys sota l’ofec del franquisme i el pitjor era que més d’una vegada, si parlava català, li deien que parlés “en cristià”. Ella espera que mai més Catalunya no hagi de passar per una època de crueltat i d’humiliació tan terrible com aquella. Per aquesta raó, amb el seu marit sempre han pogut han treballat a favor de la seva estimada pàtria.

Amb aquest bagatge i malgrat haver viscut nou anys a França i quaranta-tres als Estats Units d’Amèrica, el seu amor per Catalunya ha restat viu al llarg del temps i ha mirat de servir-la en tots els aspectes sempre que li ha estat possible. Un exemple d’aquesta devoció pel seu país, va fer que ella i el seu espòs fundessin fa vint-i-cinc anys l’American Institute for Catalan Studies a Huston (Texas). Aquesta entitat és uns fundació destinada a fer conèixer la cultura catalana als EUA. Han celebrat moltes activitats culturals. La Francesca Ribas participa en tots els aspectes amb l’objectiu d’ajudar a tirar endavant aquesta institució. A més de les activitats socials que s’organitzen per als socis, entre les quals destaquen la celebració de les festes tradicionals catalanes a Huston, la publicació d’ un butlletí de notícies catalanes titulat Catalonia Today, que s’edità tres cops l’any en llengua anglesa. També han traduït i publicat alguns llibres catalans com, per exemple, Incerta Glòria de Joan sales, Public Power in Catalonia de Philip Taylor, Jr i The Catalan Nation and its People de Josep Carner-Ribalta. El seu institut ha estat un instrument per crear departaments d’estudis catalans als EUA, activitat que encara continuen en l’actualitat. Un altre aspecte del seu interès per tot el que fa referència a allò català és ajudar els artistes catalans a introduir-se als EUA. Francesca Ribas té el càrrec de tresorera de l’American Institute for Catalan Studies i és membre de la junta. L’any 1985, acompanyant el seu marit, van formar part de la delegació del President de la Generalitat, Sr. Jordi Pujol, en les jornades que sota el nom de “Catalunya a l’Argentina”, van tenir lloc a la ciutat de Buenos Aires. També va participar com un dels representants de l’American Institute for Catalan Studies en la Primera i Segona Trobades de Casals Catalans Arreu del Món, que es van celebrar a Barcelona. Ella és membre del Consell de les Comunitats Catalanes de l’Exterior de la Generalitat de Catalunya.

Ferran Rodríguez Rodríguez

Nat a Barcelona, el 24 de febrer del 1944. Fill de Francisco Rodríguez (enginyer industrial), que va néixer a Barcelona el 1913, i de Maria Rodríguez (Curico, Xile), nascuda el 1910. És casat i amb descendència.

Va fer els seus estudis primaris i de batxillerat a l’Escola Suïssa i al Liceu Francès de Barcelona. Va estudiar idiomes (en parla sis o set) i això li donà l’oportunitat d’establir relacions amistoses amb persones que vivien a l’estranger, la qual cosa no era gaire corrent en aquella època. Va fer la carrera d’arquitectura (és arquitecte diplomat) a l’Escola Tècnica Superior de Lund (Suècia), on va dirigir una monografia conjuntament amb un reportatge cinematogràfic del Parc Güell d’en Gaudí. Al finalitzar els estudis i ja casat i amb un fill, va traslladar-se a Montreal, Quebec, el 1974 on va iniciar la seva professió d’arquitecte i va participar en el disseny i la construcció de molts edificis al Canadà, als Estats Units, a Sudamèrica i Àfrica. Va ser també professor d’Arquitectura i Construcció al Montreal Institute of Technology i membre actiu del malauradament desaparegut Casal Català de Montreal.

A començaments de l’any 1990 va arribar a Toronto i allí va exercir com a Director del Departament d’Arquitectura de Simcoe Engineering. Des de la seva arribada a Toronto, va esdevenir membre actiu del Casal dels Països Catalans del qual va ser en primer lloc editor de la revista “Flama” i en segon lloc, va ser-ne redactor habitual sota el pseudònim de Ferran Jurnet (cognom de la seva mare). L’any 1999, va ser elegit President del Casal i segons reconeix el mateix Departament d’Exteriors de la Generalitat, ha fet conèixer la cultura del nostre país al Canadà d’una manera molt positiva.

En Ferran Rodríguez, amb la col·laboració entusiasta de la Junta Directiva del Casal, ha organitzat molts actes a Toronto amb l’objectiu de fer conèixer en aquell país la nostra llengua i nostra cultura, entre els quals cal recordar l’exposició sobre Joan Miró al Museu de Ceràmiques de Toronto; el cicle Gaudí a càrrec del diplomàtic Eliseu Oriol i Pagès; conferències per part del professor Josep Gulsoy; exhibició culinària de restaurants catalans al Royal Ontario Museum; concert de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà; exposició itinerant de Gaudí a l’Escola d’Arquitectura de Toronto, a part d’altres activitats. L’any 2000 va ser nomenat vice-president de la NAFCA (North American Federation of Catalan Associations) pel recentment traspassat Dr. David Cardús i ara prepara el rodatge d’una pel·lícula semi-documental sobre la vida dels catalans emigrants.

L’entusiasme i el seu amor per Catalunya es mantenen tan ferms com sempre, i ho ha demostrat amb fets al llarg de la seva vida.

Domènec Suñé i Riera

Nat a Sant Julià de Vilatorta (Osona), el 7 de gener del 1947. Fill de Manel Suñé i Bonan i de Mercè Riera i Rodríguez. Ell es casà i va tenir descendència.

L’any 1956, els pares d’en Domènec empesos per les dures condicions de vida de la postguerra espanyola i atès que el pare no trobava feina per haver format part de les files de la República, van decidir emigrar amb el seu fill de l’Argentina i s’establiren a la ciutat de Rosario. En aquella ciutat en Domènec va fer els seus estudis.

Assabentats de l’existència d’un Centre Català, la família Suñé no trigà a anar-hi i com sigui que en aquella època el Centre estava força esmorteït, amb altres catalans desitjosos de mantenir vives la cultura i els costums de la seva terra, s’uniren tots per a donar un nou impuls a l’Associació que es traduí en una gran activitat social i cultural, sent la família Suñé de les més emprenedores. En aquest context en Domènec anava creixent i el Centre era com la seva segona llar.

Durant l’adolescència, ell va participar en l’Esbart Dansaire Terra Nostra i com que el seu pare era el director i l’escenògraf del Quadre Escènic del Centre Català, en Domènec treballà amb ell com a tramoista, traspunt, apuntador i actor en totes les obres de teatre català i que s’hi representaven. Gràcies a la seva inclinació a la música, integrà diversos conjunts de cançons tradicionals catalanes i altres, cors de Caramelles. Intervingué també com a integrant de l’Schola Orfeònica del Centre Català i en totes les activitats desenvolupades al Centre fins al moment. Més tard va formar part de la Comissió Directiva, primer com a vocal titular, després com a vice-president. Va passar a ser president del 1995 al 2001, i com a Síndic va actuar del 1994 al 2002 (amb intermitències), any del centenari del Centre Català, en la celebració del qual ell col·laborà molt activament.

Mentre ell participà en la Comissió Directiva, el Centre va viure canvis importants, tant en la vessant sociocultural com en l’edílica. A més de la construcció del gimnàs Barcelona’92, es va inaugurar un monument a Pau Casals i es convocà el primer Concurs Pau Casal per a Joves Intèrprets. Es van restaurar les sales de Pau Casals (saló principal de la Institució) i de Margarida Xirgu. Es va construir la Sala Miró. Els actes culturals i commemoracions de diades importants com el Mes de la Catalanitat amb motiu de l’Onze de Setembre o la del Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autors amb intercanvi de llibres i roses, que no han deixat de celebrar-se mai al Centre, a part d’organitzar-se concerts amb artistes i corals de Catalunya, etc.

Cal destacar la seva participació a l’Encuentro Nacional de Colectividades Extranjeras en Rosario iniciat el 1984, amb diversitat de projectes. I com a representant del Centre Català va venir a Barcelona el mes d’octubre de 1993, on va participar en la Primera Conferència de Centres Català i Agrupacions Catalanes al Món. I el 1996 es constituí la FIEC, de la qual el Centre Català és membre fundador i el 1997 en Domènec Suñé va ser anomenat membre del primers Consell Assessor de les Comunitats Catalanes a l’Exterior (1997). L’abril del 2000 va participar a Barcelona com a president del Centre Català i com a membre del Consell Assessor a la II Trobada de Casals Catalans d’arreu del món.

En l’actualitat col·labora activament amb el Centre Català i amb l’edició i direcció del butlletí informatiu Sempre Avant, des de fa uns quants anys i està sempre disponible per a cooperar en qualsevol activitat en la qual pugui ser útil. És un fet que tant ell com la seva família han estat i continuen sent una part activa i positiva en la vida del Centre Català de Rosario.

Xavier Torroja i Sabater

Nat a Reus (Tarragona) el 10 d’octubre de 1943. Fill d’Estanislau Torroja Cabré (Reus, 1914-1995) i de Maria Sabater Roca (Reus, 1916-2003).

La família es va traslladar a Mèxic l’any 1948, quan en Xavier només tenia cinc anys. Va fer els estudis a Mèxic i la carrera d’enginyeria a la Universitat Autònoma de Mèxic del 1962 al 1966, i va assolir el títol d’enginyer civil l’any 1971. Ha treballat com a enginyer calculista en diferents projectes i en diversos departaments de la Compañía de Luz y Fuerza del Centro. També va elaborar i publicar quatre manuals sobre estructures elèctriques i un altre sobre els seus fonaments. Es jubilà l’any 1997.

Un any després de la seva arribada a Mèxic, va participar en les activitats catalanes de l’Orfeó Català i l’any següent (1949) va incorporar-se a l’esbart dansaire infantil. Més tard, l’any 1955, entrà a formar part de l’esbart dansaire dels adolescents per acabar ballant amb l’esbart dansaire dels grans a partir del 1958, en el qual continuà fins l’any 1974, on va establir un rècord, ja que hi va ballar durant vint-i-cinc anys i ell ha estat l’únic fins ara que ho ha fet. Els darrers quatre anys actuà com a director de l’esbart dels grans. I en l’actualitat l’Esbart Dansaire fa actuacions en diversos teatres mexicans.

Les seves activitats al Casal van implicar també el fet de ser jugador de l’equip de futbol anomenat Barcelona, del 1959 al 1971 o ser membre de la massa coral del Casal durant el període de l’any 1959 al 1966. Igualment, del 1960 al 1968 va formar part del Grup Excursionista de Catalunya (GEC) del Casal. I del 1960 al 1970 va participar en diferents obres de teatre representades al Casal com L’agricultor de Chicago, L’estudiant Ros, La barca dels afligits, etc. Durant els anys 1980-1981 i 1985-1990 va ser vocal 5è de la Junta Directiva del Casal i, amb la col·laboració del Sr. Gaya, es va aconseguir que el nombre de socis augmentés considerablement. També ha ostentat el càrrec de President de la Joventut de l’Orfeó Català de Mèxic (JOC) del 1968 al 1974. I des de l’any 1998 fins a l’actualitat presideix l’Orfeó Català de Mèxic. Cal esmentar que la Massa Coral ofereix al voltant de 20 concerts a l’any en indrets diferents.

Xavier Torroja i Sabater, a part d’impulsar la projecció catalana a Mèxic per mitjà de contactes amb les autoritats, universitats, centres docents i la intel·lectualitat mexicana -a la qual ha sabut donar a conèixer la nostra identitat, llengua i cultura, amb resultats altament positius-, ha signat acords amb universitats catalanes per a la convalidació dels estudis o l’obtenció de beques per a estudiants d’origen català, mexicà, etc.

La vitalitat del Casal és molt important i mitjançant els diaris informa puntualment de les diferents activitats que porta a terme. Un dels seus èxits més notables és l’augment de les classes de català que, de 3 alumnes, s’ha anat incrementant fins a arribar als 120 a l’any. També representa un gran incentiu la institució del Premi de Narrativa Breu Tirant lo Blanc. S’atorguen premis als tres millors treballs en català i als tres millors en llengua castellana, i a més, tots ells es publiquen. Un altre atractiu que ofereix el Casal és el Restaurant que no ha deixat de funcionar i ofereix plats catalans.

En un altre ordre de coses, igualment positives, s’ha de destacar que el Casal va rebre, en nom dels exiliats a Mèxic el 1939, el Doctorat Honoris Causa atorgat per la Universitat de Lleida i que des de l’any 2000 fins ara el Casal és membre del Consell de les Comunitats Catalanes a l’Exterior.

Un home com Xavier Torroja i Sabater, de catalanitat inqüestionable, viva des dels anys més joves, constitueix un exemple a seguir, ja que ell s’ha mantingut sempre fidel a les seves arrels i no ha esmerçat esforços, temps, ni entusiasme per tal de difondre la llengua i la cultura catalanes a la societat mexicana.