Ignasi Almirall i Gallifa
Va néixer a Barcelona l’11 de novembre del 1923 al barri de la Sagrada Família. Fill d’Ignasi Almirall Aparicio, viatjant d’una empresa molt important de Barcelona i de Maria Gallifa López, mestressa de casa. Tenia una germana dos anys més gran que ell. El seu nivell de vida era bo. Van anar a viure a Badalona l’any 1926. Anà a estudiar a escoles religioses, tret d’una temporada que va assistir a l’Escola Catalana. L’Ignasi començà el batxillerat, però sense que tingués gaire efectivitat ja que era el 1936, quan va començar la guerra. Tanmateix, la seva fal·lera era escriure i representar obres de teatre en català. Amb els pares, anava al Teatre Romea a veure funcions en català o sarsuela.
L’any 1939, acabada ja la guerra, el pare va caure malalt (i morí el 1944), per tant, l’Ignasi va haver de deixar els estudis i posar-se a treballar. Entrà a la casa Fló de Badalona com a aprenent i després com a viatjant per Catalunya, Galícia, Astúries…
Un company de treball, que feia teatre, li va donar un petit paper en la comèdia musical Don Joan de Serrallonga. Aquesta comèdia es va poder fer en català, si bé estava prohibit, per ser la Festa Major de Badalona. Atès que no era possible interpretar papers en català, ell i uns quants amics van anar a l’única agrupació que feia teatre, però en castellà i després d’interpretar un parell d’obres, el director els digué que s’havien d’afiliar a la Falange. Com que l’Ignasi Almirall no va voler fer-ho, ja no li van donar cap més paper. A Badalona hi havia una prestigiosa companyia de sarsuelas a Badalona, que es deia La Lírica, allà va poder interpretar papers només parlats, perquè ell no sabia cantar. Al poc temps, es va formar la companyia amateur de comèdies catalanes Joaquim Grifol, ja que es començava a permetre el català; ell pràcticament hi feia tots els papers de galants joves. Van recórrer tot Catalunya i fins i tot van actuar al Teatre Romea, de Barcelona.
Com sigui que la situació del país no millorava, la família composta per la mare, la germana, el cunyat, un nebot de cinc anys i l’Ignasi Almirall, varen emigrar a Buenos Aires (L’Argentina), on van arribar el 15 de setembre de 1950. Varen tenir sort i al cap de poc varen poder obrir una pensió, en la qual treballava tota la família, excepte l’Ignasi que aconseguí una feina en una firma d’importació i exportació, però el cap de setmana portava la comptabilitat del negoci familiar.
Els primers vint anys varen ser per a tots de plena dedicació al treball. Anava al Casal de Catalunya a veure obres de teatre en català; escoltava L’Hora Catalana per la ràdio. Es va fer soci del Casal tan aviat com va tornar d’un viatge a Barcelona -el primer des de l’Argentina- l’any 1970. De seguida li varen donar un paper un petit paper a La Malaltia de Moda i després ja va interpretar un paper de protagonista, i així va continuar fent teatre, i mai no va deixar de fer-n’hi.
A l’any següent, 1971, el Sr. Francesc Solé Jordana, que era el director de L’Hora Catalana i se n’anava a viure a Córdoba, li oferí el seu càrrec. I d’aquesta manera, l’Ignasi Almirall durant uns quants anys -segons ell, els millors de la seva vida-, a més de ser el director de l’espai radiofònic amb la col·laboració d’un equip de quatre persones, n’escrivia els guions i hi feia de locutor. Tenia a càrrec seu totes les despeses del programa, tot i que era ajudat econòmicament, per amics que hi contribuïen amb donacions mensuals. Tant el Casal de Catalunya com el Montepio de Montserrat, del qual era soci des del 1979 i empleat a partir del 1980, sempre van col·laborar-hi. Però la situació inflacionista argentina empitjorava cada cop més, agreujada per la dictadura militar.
L’audiència de L’Hora Catalana sota la direcció de l’Ignasi Almirall feia conèixer Catalunya en tots els vessants: reportatges sobre els catalans que anaven a Buenos Aires, com ara metges, artistes, persones importants com el President de la Generalitat de Catalunya, M.H. Sr. Jordi Pujol. Però, amb l’adveniment de la dictadura es va obrir una oficina anomenada Assessoria Literària, la qual, en realitat, es dedicava a la censura i arribà un moment que li volien prohibir La Trinca, que havien confós amb els Joglars i la Margarida Xirgu, que deien que era “roja” i tots aquests entrebancs eren perquè “La Argentina era un país amigo de España”. Tanmateix, se n’anaven sortint fins que el 24 de setembre del 1984 van fer-ne la darrera emissió radiofònica davant la impossibilitat de continuar emetent per problemes econòmics. Els qui feien L’Hora Catalana van ser rebuts al Casal, que festejava el dia de la Mercè, amb forts aplaudiments, una rebuda inoblidable.
L’Ignasi Almirall i Gallifa ha fet sempre costat al Casal fent teatre primer, i més tard com a director. Encara que jubilat, continua treballant al Montepio, és soci de totes les entitats catalanes de Buenos Aires i col·labora amb el Casal en tot el que pot, del qual el Gerent actual és el seu nebot Jordi de Escalada Almirall. Els seus ideals catalanistes continuen tan vius com sempre.
Melcior Carton Ibáñez
Nat a Saragossa, l’Aragó, el 29 d’abril de l’any 1917. Fill de Nicolàs Carton i de Felipa Ibáñez.
De molt petit, els pares es van traslladar a Catalunya i ja d’adolescent es va interessar pels moviments socials i d’esquerra de Barcelona. Va ser mobilitzat durant la guerra civil i enviat a combatre al front d’Aragó i com molta altra gent, amb l’enfonsament de Catalunya, s’exilià a la Catalunya del Nord el mes de febrer del 1939. Va conèixer els camps de concentració del Sud de França i les companyies de treballs forçats.
L’any 1947 va arribar a Marsella (Occitània) i tot seguit es va incorporar a les activitats del Cercle Català. A partir del 1952 va ocupar el càrrec de Secretari de l’entitat, on en el curs dels anys tindrà diverses responsabilitats al seu càrrec.
En un moment donat, igual que a un grup de catalans del Centre Català de Marsella, el govern francès li pren tota la documentació i només li dóna un paper en què se li assigna residir a la ciutat esmentada sense permís per a abandonar-la sota cap concepte.
Melcior Carton Ibáñez forma part, en tant que Secretari de Relacions Exteriors, de la Comissió Organitzadora dels Jocs Florals de la Llengua Catalana (1966-1967), que se celebren a Marsella el mes d’octubre de 1967.
Durant el mandat del President de la República francesa, el General de Gaulle, les autoritats pertinents obliguen a tancar el Cercle Català, però es crea Les Amis de la Culture Catalana , del qual ell n’esdevé el secretari. Però, a finals del 1980, quan Giscard d’Estaing era President de la República Francesa, Les Amis de la Culture Catalana són clausurats, i aleshores els catalans formen el Cercle Català que serà inaugurat l’any 1981 amb l’arribada de François Miterrand al poder.
Des de llavors i fins 1996, Melcior Carton Ibáñez serà el Secretari de l’entitat. I a partir del gener del 1997, és nomenat President Honorífic del Cercle Català de Marsella , decisió que es va prendre en l’Assemblea General per unanimitat total.
En l’actualitat encara continua la seva col·laboració, sobretot en el que fa referència als cursos de català que es fan cada dimecres.
El mateix Cercle Català representat pel Consell Directiu decideix també per unanimitat presentar la candidatura de Melcior Carton Ibáñez al Premi Batista i Roca per la seva dedicació a la causa de Catalunya, a la qual no ha escatimat mai esforços ni sacrificis.
Lluís Grau Ballester
Va néixer a Santiago de Xile, on sempre ha viscut, el 2 d’agost de l’any 1930. Fill d’Antoni Grau i Forcada i de Josefina Ballester Vidal, ambdós catalans. La seva generació va ser la tercera de la família Grau en aquest país xilè.
De petit, seguia amb interès les explicacions que li donava el seu pare sobre la història de Catalunya, la cultura catalana, la realitat històrica i la marxa de la Guerra Civil del 1936. Poc després, va conèixer personalment molts dels catalans que van arribar a Xile després de la desfeta de 1939 i va començar a comprendre millor el complex fenomen de la Guerra Civil i de la situació de Catalunya com a país sense estat.
Va fer tots els estudis a Xile i es va graduar d’enginyer civil (PUC).
Com totes les famílies catalanes de Santiago, va freqüentar el Centre Català i en el seu ambient catalanista va viure els costums, les formes de vida catalana, els fets històrics de Catalunya i assistia a representacions d’obres de teatre en català i, ja de més gran, a les que feia Margarida Xirgu als teatres de la capital. El 1954 es va fer soci del Centre.
L’any 1952, va venir a Catalunya per primer cop i quedà molt impressionat amb els valors culturals i la realitat material que s’hi vivia. El va afectar comprovar la decadència cultural i la quasi absència de diaris, revistes, obres de teatre i publicacions en català i el deteriorament de les carreteres i edificis històrics significatius, a part de la falta de mitjans econòmics de la majoria dels catalans. Després d’aquesta experiència, començà a tenir una participació més decidida en les activitats del Centre Català i va voler fer conèixer als no catalans el fet diferencial de Catalunya amb la resta de la península. També va col·laborar en la preparació dels concerts, exposicions i representacions de teatre català, que es muntaven sota la direcció de Xavier Benguerel, tant al casal com també en teatres de Santiago.
En aquell temps, una branca important del Centre era la Comissió de Cultura, de la qual Lluís Grau n’era un membre actiu que s’ocupava d’aspectes pràctics relacionats amb el teatre i els concerts. Aquesta Comissió comptava amb la participació de grans intel·lectuals catalans com l’esmentat Xavier Benguerel, o Domènec Guansé, Josep Ferrater Mora, etc., i amb músics de gran nivell com Pilar Mira, Giocasta Corma, Diana Pey, Agustí Cullell, entre altres.
L’any 1952, durant la seva estada a Catalunya, va tenir ocasió d’assistir al Festival Casals de Prades i va recopilar una important col·lecció dels seus registres sonors de música, tant d’execució de violoncel com de director d’orquestra. Aquests enregistraments s’han anat utilitzant per a transmissions radials de difusió entre els sectors culturals xilens.
Lluís Grau ha estat director del Centre Català des del 13 d’abril de 1980. En els darrers 15 anys, ha estat a càrrec de la Biblioteca Domènec Guansé del Centre. Gràcies als seus esforços i racionalitat en la distribució dels llibres i de l’índex que hi va establir, ara la Biblioteca del Centre Català de Santiago se la considera una de les millors dels Casals catalans, i va ser batejada amb el nom de l’escriptor català, Domènec Guansé, que havia estat al seu càrrec anys enrere. En un article de la revista Serra d’Or (octubre, 1995), s’explica la història de la biblioteca i es lloa la tasca de Lluís Grau. Paral·lelament a aquestes tasques, entre els anys 1963 i 2003, Lluís Grau ha estat director i president de la Immobiliària Estadi Català , S.A ., societat que és propietària de la seu social del Centre Català de Santiago.
En ocasió de l’Any Gaudí, Lluís Grau va venir a Catalunya i com a enginyer civil, va fer una anàlisi de la seva obra, des del punt de vista estructural i funcional, que el Centre Català publicà en col·laboració amb tres universitats xilenes i va ser distribuïda entre els participants als actes de l’Aniversari del gran arquitecte català, celebrats a Xile.
A partir d’agost del 1997, el president del Centre, Lluís Grau, va dirigir i editar un Butlletí Informatiu del Centre Català, amb varietat de temes, entre els quals es parlava de les activitats artístiques tant a Xile com a Catalunya; es publicaven poemes catalans i llurs traduccions fetes per escriptors catalans. S’hi donaven consells sobre gramàtica catalana, etc., però ara ja no s’edita per raons econòmiques.
Una trajectòria catalanista, sense fissures, la de Lluís Grau, actual encarregat d’afers culturals, i encara més meritòria en no haver nascut a Catalunya, però la llavor transmesa pels pares, amics catalans del Centre Català i l’experiència viscuda directament al nostre país li han servit per lluitar positivament a favor de la nostra llengua i cultura en tots els àmbits.
Stefano Grondona
Nat a Gènova (Itàlia), el 21 de juliol del 1958. Fill d’Angelo Grondona (Savona,1924-2000) i de Marcella Morroni (Foligno, 1930). Va cursar estudis musicals amb Sergio Notaro i Oscar Ghiglia, i els va perfeccionar amb Julian Bream i Andrés Segovia, el qual el va esmentar en una entrevista (1985) com un dels seus deixebles preferits. L’activitat concertística, discogràfica i radiofònica l’han consagrat com una figura de gran importància dins el panorama guitarrístic internacional.
També és destacable la seva activitat docent com a professor titular del Conservatori de Vicenza (Itàlia) i ha impartit classes magistrals en institucions diverses com la Royal Academy of Music i la Guidhall School de Londres. Com a resultat del seu interès per la “lutheria” i la seva història, ha estat la publicació del llibre La Chitarra di Liutería-Masterpieces of Guitarmaking i una sèrie d’enregistraments amb instruments històrics originals.
També ha rebut diversos reconeixements internacionals i va ser convidat a fer un recital amb la guitarra de Torres que es troba al Museu de la Música de Barcelona (2001).
El mestre Grondona es va vincular amb Catalunya a partir del final dels anys setanta, època en què va debutar com a concertista a Barcelona i és on va fer la descoberta de la guitarra moderna.
Es mostra especialment agraït per l’acollida i la col·laboració del Museu de la Música juntament amb altres persones i institucions de la ciutat, que l’han encoratjat i afavorit per l’assoliment de les seves iniciatives.
A partir del 1996 es va establir una línia de col·laboració entre Stéfano Grondona i l’esmentat Museu de la Música, adreçada a reconstruir el so de les guitarres del mestre Miquel Llobet, del qual Grondona es mostra entusiasta fins al punt de considerar que calia restituir especialment la seva gran dimensió artística. La trobada entre el Museu de la Música i el guitarrista italià va permetre poder recrear i difondre les obres musicals de les èpoques de més gran impuls i desenvolupament de la música catalana per a guitarra amb els instruments originals, atès que la col·lecció de guitarres del Museu és una de les més importants d’Europa.
Stéfano Grondona manifesta que sembla que des de sempre un fil lligui la seva sensibilitat, predilecció i fins el seu destí a Catalunya. I per això, a partir del seu debut barceloní a finals dels setanta, es va produir en ell una inquietud per investigar, descobrir, reflexionar i revisitar uns noms com el de Llobet, Tàrrega,…, sense oblidar Albèniz, Granados, Cassadó, Mompou, Manén,… ni tampoc títols com El Noi de la Mare , La Pastoreta, Cançó del Lladre , El Cant dels Ocells …
El reclam de la terra catalana també ha involucrat el llaütista Luca Waldner i l’editor Massino Mandelli a fer un llibre que presentés una nova visió de la guitarra. A part del llibre, ja s’han publicat quatre discos i altres estan en preparació. Pel que fa als concerts que ha fet aquest guitarrista, són molt nombrosos per països de tot el món, entre els quals a Barcelona, on va actuar al Palau de la Música Catalana. També ha rebut premis per la seva discografia, entre els quals cal esmentar el premi Chitarra d’Oro (millor CD de l’any 2001) per Lo Cant dels Aucells o el que també va aconseguir el 1999 amb La guitarra de Torres: Tàrrega i Llobet (integral de cançons catalanes harmonitzades per M. Llobet).
Aquests discos només són una petita mostra de l’afany de Stéfano Grondona per impulsar el coneixement de la música catalana i els instruments històrics de Catalunya, per la qual cosa col·labora –com hem dit abans– amb el Museu de la Música i la Fundació Amatller, per al qual va fer un concert en ocasió de l’any Puig i Cadafalch. També cal dir que ha estat entrevistat diverses vegades per Catalunya Ràdio, que normalment transmet les seves interpretacions a casa nostra.
János Kalmár
Va néixer a Budapest (Hongria), el 3 de gener de l’any 1956, fill de János Kalmár i d’Ágota Hornyánszky.
Va seguir estudis universitaris a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest (ELTE), on es va llicenciar en filologia alemanya, en història i en història de l’art.
Durant aquests anys va estudiar català a la mateixa Facultat, a les classes impartides per Kálman Faluba, distingit catalanòfil hongarès, premi Batista i Roca 2004. A mercès d’ell, l’estiu del 1980 va tenir l’oportunitat de participar al curs de cultura catalana organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans per a estudiants estrangers. Aquesta fou la seva primera estada a Barcelona, estada en què no només va aprofundir els seus coneixements de llengua catalana, sinó que va enfortir el seu compromís amb aquesta cultura, sobretot amb la història dels Països Catalans.
Durant el darrer any d’estudis universitaris, passat a França (a Nancy i a París), va realitzar recerques d’arxiu per la seva tesina sobre la Guerra de Successió d’Espanya. Gràcies a aquest treball, va tenir l’oportunitat de fer la coneixença de l’insigne historiador Pierre Vilar, el qual el va ajudar molt amb els seus consells i bagatge cultural i professional.
L’any 1983 va defensar la seva tesi doctoral sobre el regnat de l’Arxiduc Carles d’Àustria a Catalunya (1705-1711). Aquesta tesi de doctorat de segon grau, redactada en alemany i presentada a l’Acadèmia de Ciències d’Hongria el 1995, es centra en l’educació del mateix príncep, tema que va estudiar tot realitzant recerques als arxius de Barcelona, Madrid, París, Roma, Vaduz, Viena i Wolfenbüttel.
Des del 1981 és professor al Departament d’Història Medieval i Moderna de la Universitat de Budapest (ELTE). Un dels cursos que imparteix amb força regularitat tracta de la història dels Països Catalans, i forma part d’un programa d’especialització en filologia catalana.
L’any 1998, com a participant invitat, va fer una conferència al IV Congrés d’Història Moderna de Catalunya, organitzat per l’Institut de la Universitat de Barcelona.
El 2004 l’Institut Habsburg de Budapest li va concedir una beca anual. L’any 2001va ser professor convidat a la Universitat Michel de Montaigne de Bordeus, i l’any 2005 a la Universitat de París I-Sorbona.
Com a membre de la Junta de la Societat Hongaresa d’Estudis del Segle XVIII, va participar en l’organització de diversos congressos i conferències internacionals sobre aquesta època. En possessió d’aquesta experiència, espera poder contribuir a l’èxit de l’exposició, prevista per al 2008, sobre les relacions històriques entre Catalunya i Hongria.
Vito Loi
Va néixer a l’Alguer el 24 de setembre del 1940. Fill de Francesc Loi i de Maria Francisca Díez Serra.
Gener del 1962, després de algunes experiències de treball, deixa l’Alguer i partí a Milà on freqüenta un curs de telefònica amb la companyia SIEMENS.
L’any 1966 va treballar de tècnic a la Rank Xerox. El 1970 la companyia el traslladà a Sardenya. Un cop a l’Alguer, formà part de grups escolta. El seu entusiasme per la cançó i el teatre el van portar a fundar l’Acadèmia Popular del Teatre Alguerès amb Gaví Bal·lero, autor d’alguns textos, que va tenir molt d’èxit. Del 1975 al 1982 freqüenta cursos de recitació i art escènic a l’Institut Musical Giuseppe Verdi.
Vito Loi, sempre actiu, el 1977 va ser soci-fundador del Centre de Recerca i Documentació Eduard Toda . Un any després, va ser un dels fundadors del moviment polític Sardenya i Llibertat. El 1985, amb altres amics apassionats pel tema lingüístic i cultural de l’Alguer, fundà l’ Obra Cultural de l’Alguer , que encara continua endavant i de la qual n’és president des del 1995. Igualment relacionat amb la llengua, el mateix any fundà un grup teatral El Teló representant obres de teatre d’alguns autors estrangers amb lliure adaptació en alguerès. Vito Loi és soci de CONFEMILI, Comitè per a la defensa de les minories lingüístiques d’Itàlia i Europa. Des del 1988, és soci-fundador del periòdic l’ALGUER i pertany al cos de redacció, on col·laboren alguns socis de l’Associació.
En l’Obra Cultural de l’Alguer promou diverses activitats, per als estudiants universitaris i per als algueresos en general. El 1988, l’Associació organitzà una Biblioteca catalana , reconeguda i sostinguda per la Regió Sardenya que compta amb el suport de les Institucions catalanes i disposa de 10.000 llibres.
Entre els diversos actes que s’organitzen, hi ha el “Dia de la Cultura” i es fan encontres amb autors de llibres. Cada dos anys, es convoca un Premi per a tesis de làurea i obres inèdites relacionades amb la cultura algueresa. A partir del 2002-2003, aquest premi s’ha unificat amb el premi de l’ Escola d’Alguerés Pasqual Scanu en memòria de mossèn Josep Sanna, autor de l’únic Diccionari català de l’Alguer . Un altre premi de l’Obra Cultural és el de poesia i prosa que porta el nom del gran poeta alguerès Rafael Sari, atorgat anyalment i ha arribat ja a la XXI edició.
Altres premis va convocar, a partir del 2004, el “Concurs fotogràfic l’Alguer”, i el concurs “Una cançó per l’Alguer”.
Sota la presidència de l’activíssim Vito Loi es fan classes de català, s’editen publicacions en el nostre idioma, es col·labora amb periòdics i altres organismes de formació i instituts de recerca, universitats i associacions culturals diverses.
L’ Obra Cultural de l’Alguer manté estretes relacions amb moltes associacions de les terres de parla catalana, amb institucions polítiques i culturals. Un bon exemple és que sigui membre de la Fundació Universitat Catalana d’Estiu Vito Loi, juntament amb el professor Carlo Secchi, van participar a l’acte d’”Unitat de la Llengua” (Montserrat, 16.2.2003). L’Associació també és la Secretària Territorial de l’Alguer de l’ Eurocongrès 2000 . I pel que fa a la vessant lúdica, l’Obra Cultural organitza representacions teatrals i espectacles musicals amb cançons i líriques alguereses.
A Barcelona i de retruc a tot Catalunya, existeix una important representació algueresa encarnada pels Amics de l’Alguer , que mantenen un fort lligam amb l’ Obra Cultural de l’Alguer i amb el president Vito Loi, impulsor amb els seus col·laboradors de moltes iniciatives importants a favor de la cultura i la llengua pròpies de l’Alguer.
Pèire Pessamessa
Nascut el 10 de desembre de 1931 a Marselha. Fill de Pèire Pessamessa i de Gabriela Chastroux.
Des del 1942 ha estat alcalde durant 28 anys del petit poble de Buous (Vauclusa) de Provença.
El 1954 començà la seva col·laboració a la revista catalano-occitana VIDA NOVA.
Col·labora a la revista catalana SERRA D’OR (1960-1964).
Rep el premi OCCITÀNIA al Jocs Florals de l’Alguer (1962).
El gener de 1973 viu a Barcelona deu jornades en companyia de la família catalana d’Eugeni Surós. D’aquestes vivències en fa un article de 7 pàgines a VIDA NOVA amb el títol “Causas vistas e sentidas a Barcelona” que és un retrat del que passava a Barcelona a finals del franquisme. El 1975 publica un altre article amb el títol “Vint ans que an passats” des de la seva primera col.laboració amb VIDA NOVA.
El 30 de desembre de 1977 publica els seus escrits a revistes del 1955-1975. Anteriorment a aquest llibre ja havia publicat 9 llibres.
El 9 d’octubre de 1978 participa a Reus en una taula rodona al Centre de Lectura sobre les relacions occitano-catalanes en el marc de la V reunió conjunta del CAOC.
Del 6 al 10 de novembre del 1978, a Barcelona participa a la V Convenció de Cinema Infantil i Juvenil, organitzat per l’Institut Municipal d’Educació, amb la col·laboració del CAOC. Hi presenta films en occità amb d’altres realitzadors occitans.
El 17 de febrer de 1979 participa als actes del CAOC a Torroella de Montgrí.
El 6 de desembre de 1980 participa al 150 aniversari de Mistral a Barcelona.
El 15 de novembre de 1981 signa un manifest, amb altres personalitats occitanes, de denúncia a l’Estat francès per la actuació contra l’occità.
El 28 de juny de 1997 participa en la commemoració de la Victòria Catalana de les Illes Formigues en una taula rodona.
El 24-25-26 d’octubre a Ate participa en un col·loqui sobre turisme i cultura.
El 15 de novembre de 1997 a Lavaur participa als actes del CAOC i és reelegit membre de la Junta.
El de 1999, 2000 i 2002, participa a la reunió del Patronat de la FOC.
El 4 de març de 2001 apareix al reportatge de TV3, 30 Minuts.
El 24 de març de 2001 a la Casa de Menorca es representa una peça teatral seva.
El 19 d’abril de 2001 participació a Barcelona i a Vilanova i la Geltrú, als actes de l’aniversari de Víctor Balaguer.
El 30 de novembre de 2002, a Nimes és elegit president del CAOC occità.
El 21 de gener de 2003, a Barcelona a l’Auditori del Palau de la Generalitat fa un discurs en occità davant 300 persones i les autoritats, en commemoració del 25 aniversari del CAOC. També surt a TV3 i BTV.
El 2003 participa als actes a Montsegur, Vielha, Dunas, etc.
El 13 de març de 2004 participa als actes de la Junta del CAOC a Barcelona.
Del 9 al 12 d’octubre de 2004 participa als actes a Catalunya (Barcelona-Ripoll-Montserrat-Collbató) del 150 aniversari del Felibritge i del 100 aniversari del Premi Nobel a Frederic Mistral.
RESUM: És un gran occità catalanista que parla català i té una segona residència a Catalunya.
Santiago Preckler i de Trias
Va néixer a Barcelona, el 31 de maig del 1941, fill de Santiago Preckler Ferrer i Carmen de Trías Fernández de Aramburu.
Tingué tres germans, Carme, Jordi i Albert.
Santiago Preckler visqué a Barcelona i a La Roca del Vallès. Va estudiar al Reial Col·legi de Nostra Senyora de les Escoles Píes-Diputació i obtingué el títol de Batxiller Elemental el 1955. Va ser Minyó de Muntanya al Centre Escolapi de Muntanya. Aquell mateix any tota la família es traslladà a viure a Medellín (Colombia). El 1957, acabà el batxillerat. Estudià la carrera d’Enginyeria Química a la Universitat d’Antioquia. El 1963 la família va retornar a Barcelona, però ell es va quedar a Medellín, on acabà la carrera.
Arran de l’allunyament dels seus, es va incrementar el seu amor per la “llar” catalana i els escrivia en un català xapurrejat fins a aconseguir que fos l’idioma de la família, atès que abans tenien el castellà com a llengua materna. També va procurar -i ho ha aconseguit plenament- mantenir els valors i les arrels catalanes transmeses per la família i les amistats. Manté un record especial per l’avi Trias que el portava a passejar per Ciutat Vella de Barcelona; les visites que feia amb els Amics dels Museus i de les excursions amb els pares i amics, i a La Roca amb mossèn Audal, la qual cosa li permetia conèixer el seu país.
A Medellín, va ser líder scout de diversos grups i encarregat d’Ensinistrament. Qui va ser el degà a la Facultat, li proposà fer-se càrrec durant un any de les càtedres de Matemàtiques i Ciències (Química i Física bàsiques) a l’EAFIT d’Administració de Negocis i Inst. Tecnològic. Si bé l’ensenyament li era molt satisfactori, el 1966 se’n va anar a treballar a la indústria, a Bogotà. Allà, va promoure la creació del capítol Bogotà de la Societat Colombiana d’Enginyeria Química . L’any 1976 va organitzar distribuïdores nacionals per a les editorials Teide i Juventud de Barcelona.
L’any 1969 es va casar amb Kattia Barros, de Màlaga i van tenir tres fills: Joahanna, Karen i Jordi.
Tota la família era assídua als “sopars catalans”.
L’1981, es traslladaren a Quito. Va dirigir una empresa, que va haver de plegar quan es van tallar les importacions a l’Equador (1983). Tanmateix, va continuar vivint a Quito per ser en tot més favorable per als fills, i ell hi va trobar altres ocupacions importants .
Santiago Preckler inculcà a la seva família l’amor a Catalunya, els explicà la història del nostre país en totes les vessants: l’origen de la senyera, costums, festes, àpats, tradicions, cançons populars, rondalles infantils i l’idioma català. Tots han après a ballar sardanes per a integrar-se en una rotllana.
A partir del 1997 col·laborà en la correcció de llengua, ètics, i estil en el diari El Comercio . Treballà en la fundació del Casal Català de Quito i ha col·laborat sempre amb la Junta Directiva. Quan n’era el president, va representar-lo en la Primera Trobada de Casals Catalans arreu del món. Va promoure l’ Asociación Catalana Ecuatoriana de Negocios ACEN . Impulsà la campanya per reunificar i compaginar la presència de Catalunya a l’Equador. Col·labora en les Juntes de les dues entitats catalanes de Quito. Estimula la ballada de sardanes setmanal i en dates significatives. Fa articles sobre la tradició i l’actualitat catalanes per a “La Barretina”, òrgan de difusió del Casal.
La filla Johana és psicòloga- educativa i els ha fet avis de dos néts.
La filla Karen, soprano, va superar-se com a cantant gràcies a la seva estada al Conservatori del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i va progressar en l’art del bel canto i en la professió de dissenyadora gràfica. El fill Jordi arprofità els estudis gastronòmico-culinaris seguits a Catalunya i a Quito per obrir amb la mare un càtering, anomenat J&K Preckler, i degut a l’èxit, el negoci s’ha ampliat amb el restaurant Tibidabo .
El matrimoni té afeccions comunes com ara el cant coral i ajudar els altres, per exemple, per mitjà d’Encontre Matrimonial, que serveix perquè les parelles millorin la comunicació i així, la seva relació. També dedica el seu temps a persones en dificultats.
Santiago Preckler i de Trias continua fent tot el que èsta al seu abast a favor de la llengua i cultura catalanes i ha fet que la seva família les sentissin com a seves, que coneguessin Catalunya i que estrenyessin els llaços familiars amb els Preckler catalans.
Joan Ramon Resina Bertran
Va néixer a Barcelona, el 22 de juny de l’any 1956, fill de Ramon Resina i Maria Àngels Bertran.
És doctor en Literatura Comparada per la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EE.UU.) i en Filologia anglesa per la de Barcelona (1988).
Domina diverses llengües: castellà, anglès, català, alemany, francès i l’italià el llegeix. En l’actualitat és catedràtic d’Estudis romànics i Literatura Comparada a la Universitat de Cornell (Nova York, EE.UU.), on s’ha especialitzat en estudis culturals, teoria crítica, literatura espanyola i catalana, cinema espanyol i cultura catalana. Anteriorment va ser professor del Departament de Llengües i literatures hispàniques a la Universitat estatal de Nova York, Stony Brook, i a la de Northwestern a Chicago, i ha estat professor visitant a la Universitat Humboldt de Berlin. A part de dedicar-se a l’ensenyament, escriu i és autor de llibres i articles sobre temes diversos fets en anglès, en castellà i en català. Enguany ha publicat El postnacionalisme en el mapa global (Editat pel Centre d’Estudis de Temes Contemporànis i Angle Editorial). Acaba d’enllestir un llibre sobre la formació dela imatge moderna de Barcelona: Barcelona’s vocation of Modernity: Birth and Decline of an Urban Image (Cornell University Press).
Pel que fa a l’assaig, ha editat diverses col·leccions en castellà i anglès, entre les quals Casa encantada: Lugares de memoria en la España constitucional (1978-2004) (Coeditat amb Ulrich Winter, Frankfurt am Main: Vervuert, 2005) i en aquests moments en prepara una sobre cinema titulada Burning Darkness: Half a Century of Spanish Cinema (SUNY Pres). amb una versió en català publicada per Angle Editorial, de Barcelona, etc. A més, ha publicat un centenar d’assaigs en revistes especialitzades i en volums d’autors diversos.
Amb referència a revistes, és membre de la redacció de “Diacrítics” (1997), de la qual va serne director del 1998 al 2004. En preparació, té un número monogràfic de la revista en qüestió dedicat a teories de l’espai i cartografies. Ha estat o és membre de redacció d’altres revistes com la “Catalan Review”, “El Contemporani”, “Anglo-Catalan Publications”, etc. També és Consultor permanent de la revista “Idees” (2002) i membre del Consell Assessor de revistes en llengua anglesa, catalana, alemanya i castellana.
A part d’aquestes activitats, és lector per diverses revistes acadèmiques com “PLMA”, “Hispanic Review”, “Journal of Catalan Sudies”, etc.
Cal dir que en algunes de les seves obres explica i analitza temes referents a la cultura catalana contemporània que abasten llibres literaris catalans fins al significat cultural de l’evolució urbanística de la ciutat de Barcelona. Des de fa uns anys, convida anualment un pensador català a la seva Universitat de Cornell, a fi que pugui exposar els principals trets de la seva obra i la seva interpretació d’algunes transformacions de la societat contemporània.
Els esforços d’aquest catedràtic català són importants adreçats a promocionar la cultura catalana als EE.UU. La seva tasca s’inicià amb la incorporació de la literatura catalana al seu programa d’examen de doctorat de la literatura comparada a la Universitat de Califòrnia, Berkeley. Un cop aprovada per decisió departamental, el català va quedar-hi establert com a literatura autònoma amb el mateix rang que d’altres, igualment, ha aconseguit introduir l’ensenyament del català a la Universitat de Cornell. Especialment rellevant ha estat la seva tasca formativa de catalanistes que, a través del doctorat de Cornell, esdevenen nous referents per a la difusió de la cultura catalana a l’Amèrica del Nord. I no solament en aquest àmbit, ja que també ha promocionat la nostra cultura en àmbits fora del nord-americà. No menys important ha estat ser l’impulsor de Barcelona per tal que fos la seu d’un programa d’estudis a l’estranger que aplega sis de les universitats d’èlit dels EE.UU, i que, administrat per la seva Universitat de Cornell, s’inaugurarà segurament en el curs 2006-2007.
Joan Ramon Resina és un valuós representant català en la diversitat cultural que li ha valgut el reconeixement internacional en les diverses branques del món literari, de l’assaig i les revistes especialitzades de Catalunya, Europa i Nord-Amèrica, exercint també de catedràtic, redactor i assessor de revistes connectades amb la seva especialitat, sense oblidar el seu paper com a editor en el camp de l’assaig i la revista, i ultra això, de ser Consultor d’editorials universitàries de prestigi. A més, ell ha estat distingit amb les beques Fulbright i Alexander von Humboldt per a investigació post-doctoral, a part d’altres reconeixements i càrrecs que el converteixen en una figura notòria.
Tilbert Didac Stegmann
Va néixer a Barcelona (a l’Avinguda del Tibidabo) l’1 de setembre del 1941. Fill d’Eckhard Stegmann i de Nele Fricke (ambdós nats a Alemanya). El pare d’en Tilbert va ser director del Col·legi Alemany barceloní del 1939 al 1951.
La seva infantesa va transcórrer a Barcelona on parlava alemany i castellà, amb un absolut desconeixement que existís un idioma català al seu lloc de naixement. Començà a aprendre anglès als set anys i francès als deu, edat que tenia quan anà amb els seus pares a viure a Alemanya.
Estudià literatures i llengües romàniques i anglosaxones i literatures germàniques a diverses universitats europees. També aprengué portuguès i italià i més tard l’occità i d’altres llengües.
Va retornar a Barcelona on s’estigué del 1969 al 1970 per fer investigacions en el fons cervantí de la Biblioteca de Catalunya. I va ser aleshores que es va conscienciar de l’existència de la llengua pròpia del país i del fet català.
Va estudiar el català amb afany i participà l’any 1970 en el Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes d’Amsterdam. El 1978 va idear i organitzar les Setmanes Catalanes de Berlín, el major festival de cultura catalana mai presentat a l’estranger. El 1985 va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. El 1988 va fundar l’Oficina Catalana de Frankfurt, la primera institució dedicada a la projecció catalana a Alemanya, que durà fins al 1995. A partir del 1997 és President d’Honor de l’Associació Germano-Catalana que havia fundat el 1983 durant les Setmanes Catalanes de Karlsruhe.
És doctor en filologia romànica de la Universitat d’Hamburg (Alemanya) i ha estat professor a les universitats d’Erlangen-Nürnberg, de Rennes (França), de Berlín, i professor visitant a Venècia, Perpinyà i al College of New Jersey. Des del 1981 és catedràtic a la Universitat de Frankfurt on va fundar la Biblioteca Catalana que avui alberga 33.000 volums en llengua catalana i representa la major biblioteca catalana fora dels Països Catalans. Actualment està fundant el Centre d’Estudis Catalans a la mateixa universitat.
Les activitats del Prof. Dr. Stegmann són nombrosíssimes, dedicades especialment a la difusió de Catalunya i l’idioma català. Els premis i reconeixements a la seva tasca que ha rebut al llarg dels anys així ho confirmen.
Ha escrit i publicat més de dos-cents articles i ha editat una trentena de llibres entre els quals cal esmentar la guia artístico-turística dels Països Catalans en alemany, escrita en col·laboració amb la seva dona, Inge. Fou publicada també en català, ampliada i posada al dia. Un gran èxit fou el seu llibre, escrit a instàncies de Josep Maria Espinàs: «Catalunya vista per un alemany» que fins ara ha assolit 13 edicions. El seu «Decàleg del catalanoparlant» fou publicat en 1 milió d’exemplars.
El mètode “EuroCom”, elaborat conjuntament amb el seu col·lega H. Klein, està destinat a l’adquisició ràpida i simultània de competències lectores en totes les llengües romàniques i permet la presència del català a totes les escoles i instituts d’Europa posant així el català a l’abast de tots els estudiants europeus. Aquest mètode s’ha editat en forma de llibre en 8 llengües i s’està editant en 5 més. Es pot consultar a l’internet a www.eurocomresearch.net.
Pel que fa a mitjans de comunicació, ha participat en emissions de ràdio a Alemanya sobre poesia i narrativa catalanes i al nostre país, a Catalunya Ràdio i a altres emissores catalanes; com també a TV3 en programes importants i de màxima audiència. També han estat molt importants les seves conferències arreu del món sobre temes catalans.
El que queda dit és una petita mostra de tot el que el Prof. Dr. Stegmann ha portat a terme a favor de la seva estimada segona pàtria, la catalana.